La fortuna dels llunàtics

Pintor, gravador i poeta visionari, William Blake (1757-1827) va tenir una sola exposició en la seva vida i la van veure quatre gats. La va muntar ell mateix en una habitació situada a sobre de la merceria que regentava el seu germà al Soho londinenc. Es va inaugurar l’estiu del 1809, i al catàleg, que també va escriure ell, es presentava a si mateix com un pintor de temes històrics i religiosos, a l’altura de Miquel Àngel o Dürer, que anhelava escombrar el que ell considerava un món de l’art corrupte i banal. Alimentava l’esperança que el món finalment s’agenollés davant la seva grandesa. No va passar. L’únic crític que la va visitar, Robert Hunt, el va qualificar de “llunàtic desafortunat”. “El pobre es creu un gran mestre i ha pintat alguns quadres horribles”, deia per burlar-se’n, i estenia la seva cruel pallissa crítica al contingut del catàleg: “Un poti-poti de ximpleries, inintel∙ligibilitat i vanitat atroç; les efusions salvatges d’un cervell alterat”. Per descomptat, no hi va haver vendes. Mesos després de la data de tancament, els quadres encara continuaven a les parets, com si no li quedessin forces per retirar-los. L’experiència va ser devastadora per a Blake, que va jurar que no tornaria a aparèixer en públic. Deia que havia mort moltes vegades; aquesta en va ser una. Quan finalment va arribar l’últim dia, va gastar els últims xílings a comprar un llapis nou per poder continuar dibuixant la seva dona, amb qui se solia asseure al jardí, tots dos despullats, a llegir Milton.

Blake, un esperit original de l’art, un inadaptat que va viure en el món lliure de la imaginació (“la imaginació no és un estat: és l’existència humana en si mateixa”), avui està considerat com un dels grans, i la seva influència es pot rastrejar en músics, escriptors o cineastes, des de Benjamin Britten fins a Bob Dylan, passant per Aldous Huxley, Jim Morrison o Jim Jarmusch. Robert Hunt ha passat a la història únicament

William Blake va tenir una sola exposició a la seva vida: la va muntar a la merceria del seu germà i la van veure quatre gats

per ser el crític que no va ser capaç d’apreciar l’obra de Blake. Ara ell és l’objecte de les burles, tot i que en el seu descàrrec convé assenyalar que l’artista no l’hi va posar fàcil (“l’ull veu més del que sap el cor”), i que nosaltres li portem dos-cents anys d’avantatge. La lliçó que els genis poques vegades són apreciats en vida provoca pessigolles a la ment, i consola pensar que els fracassos d’avui seran els èxits de demà, encara que nosaltres ja no hi siguem per gaudir-ne. No deixa de ser paradoxal que en un món que premia els mediocres, el triomf sigui sospitós. “Si coneixes la història, els autors d’obres que han obtingut els preus més alts sovint han estat artistes terribles”, declarava gairebé en to de disculpa la meravellosa Marlene Dumas quan es va convertir en l’artista femenina més cara del món. Oblidava que Miquel Àngel, Leonardo, Rafael, Ticià, Caravaggio, Rubens, Picasso, Matisse... també es van enriquir amb la seva feina. I, en tot cas, no conec cap pintor que hagi fet un quadre perquè el veiessin un o dos espectadors.