La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bruno Oro reivindica el dret de perdre’s al monòleg ‘¿Sí o no?’
L’actor estrena La 9, una sala dels cinemes Bosque que es converteix en auditori teatral
“Penso que estic fent una cosa que fa molt de temps que volia fer. El músic té la llibertat d’improvisar, doncs és el que volia fer davant del públic. Tot i que és un text tancat, em permet parlar sobre coses molt actuals, que ens afecten a tots, i improvisar”. L’actor Bruno Oro fa avui una doble estrena. D’una banda, presenta el monòleg ¿Sí o no?, i de l’altra inaugura La 9, l’antiga sala 9 dels cinemes Bosque, del grup Balañá, ara convertida en auditori teatral, que pren el relleu de la sala 2 del Club Capitol.
“L’espai és un bombó. Amb 300 localitats, no és ni gran ni petit, i haurem de veure com funciona –analitza l’humorista– . Per sort tenim la pantalla de cinema, que la fem servir: hi projectem algunes frases i imatges, sense abusar-ne. Necessitàvem una sala així”.
Pel que fa a l’obra ¿Sí o no?, explica: “És una història real que em va passar l’any 1999. Aquest viatge em permet parlar de com vivim ara i com en som, d’esclaus de la tecnologia, que ens ha donat unes eines però ens ha privat de llibertat. Ha fet que la improvisació, que el perdre’ns, ja no sigui possible. Vivim una vida cada vegada més previsible”.
“Abans ens perdíem. Ara Google Maps t’indica el camí –continua– i això fa que ja no preguntis tant, que no coneguis gent que hauries conegut preguntant, que no et trobis en llocs inesperats. En general, vivim vides cada cop més acotades, més previsibles i més programades per les aplicacions i pels algoritmes de les nostres màquines”.
Bruno Oro assegura que a l’obra “hi ha molta comèdia i molta interacció amb el públic”, que podrà decidir, votant, què passa a la història. “Toco temes importants i tinc curiositat per saber què opina la gent. Per això els demano que votin amb uns cartells sí o no”.
Però els assistents que no esperin esquetxos ni personatges: “És una única història, un únic fil argumental. Soc jo explicant una història i hi ha moments en què em permeto interactuar amb el públic i és quan s’obren camins. Tinc ganes que la gent rigui”.
Per al muntatge, ha comptat amb la direcció còmplice d’Alejo Levis, i reconeix que, amb 43 anys, ja té futur i passat. “Els de la meva generació ens trobem amb la tecnologia amb certa comoditat, però hi tenim una certa relació d’amor i odi perquè no vam néixer amb això”, conclou. ●
més en comú que no pas diferències i l’empremta jueva a Besalú, entre d’altres, amb el micvé, els banys de purificació. Recordo com li brillaven els ulls quan l’hi explicava i em deia que estava orgullós de veure que els joves escriptors s’interessaven per la història i per recuperar-la a través de la ficció. Quan rellegeixo El metge i arribo a aquest moment m’hi sento reflectit. És una petita conversa entre metge i deixeble, entre Rob Cole i l’insigne metge persa, Ibn Sina. Cole pregunta: “No dubteu mai de la vostra vocació?”. I el metge respon: “Constantment. Quan em llevo i quan me’n vaig a dormir. La resta del dia estic massa enfeinat curant pacients per pensar-hi”.
Em va dir que si escriure era la meva vocació, m’encoratjava a continuar fent-ho. I va ser ell que em va dir “crec que els que escrivim aquestes històries ho fem per entendre’ns a nosaltres mateixos, més enllà de la nostra societat”. Però el que més em va sobtar és que em va tractar com un d’ells, com un escriptor de veritat. I per mi en aquell moment va suposar una injecció de moral extraordinària. I així m’ho va deixar escrit en la dedicatòria del llibre, que sovint em rellegeixo: “Per a en Martí, el meu company de viatge amb paraules. Si et pogués llegir!”.
Li vaig prometre que si em traduïen a l’anglès li faria arribar un exemplar i que quedava pendent una visita a Besalú per poder baixar al micvé i connectar com ell havia aconseguit fer de manera magistral amb determinats moments de la història. No ho vam poder fer. Sempre em quedaran les seves paraules. Moltes gràcies i bon viatge, mestre!
“Els que escrivim aquestes històries ho fem per entendre’ns a nosaltres mateixos”