Més diners, és la guerra!

Qui sembra vents recull tempestes”. Aquesta dita popular es podria aplicar al Govern de coalició progressista en general i a Pedro Sánchez en particular. El president ha demostrat que ha estat capaç d’enfrontar-se a una crisi, ara ha de demostrar que és capaç de gestionar-ne la sortida. Tan difícil és una com l’altra.

L’Executiu va afrontar la recessió provocada per la pandèmia des de plantejaments diametralment oposats als que es van utilitzar en el crac del 2009. Davant l’austeritat, despesa sense límits, que els diners venen d’Europa. Per no caure en el mal anomenat “austericidi” ha caigut en l’exuberància de la despesa provocant un deute brutal.

Sota l’eslògan “demaneu, demaneu, que se us concedirà”, Sánchez ha recorregut Espanya tirant portatalonaris. Allà on apareixia un problema es ficava una pluja de diners. I al final ha passat el que havia de passar: qui no plora no mama. I com a la pel∙lícula Els germans Marx a l’Oest, Kichi, l’alcalde de Cadis, s’ha posat al capdavant de les barricades al crit de “cal cremar Cadis perquè ens escoltin a Madrid”. És a dir, més diners, això és la guerra! I Sánchez, en el paper de Groucho Marx, repartint els diners a cops de pala a tort i a dret, fins que desmunti el tren de l’Estat per cremar-lo i utilitzar-lo com a combustible fins a deixar-lo en el xassís.

Les protestes de la badia de Cadis són només l’inici. A l’opinió pública se li ha dit que la caixa forta és plena, que hi ha diners per donar i prendre. I s’ha iniciat una carrera contrarellotge. Protestes pel futur del sector de l’automòbil, vaga anunciada de camioners i se sumaran els milers de convenis col∙lectius que comencen a renegociar els augments salarials. Lògicament s’ha implantat l’escala mòbil de salaris, de tal manera que es negocien els augments de sou sobre inflació passada i no sobre inflació prevista, l’objectiu marcat pel Banc Central Europeu. Christine Lagarde ho ha deixat molt clar: cal anar amb peus de plom, per evitar l’espiral preus-salaris, que convertiria la inflació conjuntural en un problema estructural. Això suposaria llançar per la borda tota la recuperació.

És la tempesta perfecta. La nova pujada del salari mínim interprofessional que es produirà a l’inici de l’any inevitablement estirarà els salaris a l’alça. L’augment del gasoil no només ha provocat el conflicte dels camioners, que no volen subvencions sinó poder traslladar a preus l’augment de costos que estan patint. Més inflació, és la guerra! Com és lògic els seguiran els agricultors, ramaders i pecadors, a qui també se’ls han disparat els costos.

Davant la tardor laboralment calenta al Partit Socialista hi ha qui es pregunta: Però Podem no era al Govern per frenar la protesta social? Doncs sembla ser que no, i si no que l’hi preguntin a la VP2, Yolanda Díaz, que ha exigit al ministre Marlaska que retiri les tanquetes dels carrers.