La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cada vegada més Netflix i menys Hollywood
Els Estats Units es mostren cada vegada més com una societat vençuda per la violència i la desconfiança mútua, en què les idees del vell Sud han modelat la cultura política de la dreta
Aquesta és una història de violència. El 25 d’agost del 2020, Kyle Rittenhouse, de 17 anys, va viatjar 30 quilòmetres fins a Kenosha armat amb un equip de supervivència i un fusell semiautomàtic militar AR-15. Jove d’ordre, es va posar a disposició de la policia d’aquesta ciutat de Wisconsin durant els aldarulls per les manifestacions antiracistes (feia només uns dies, la policia havia matat d’uns quants trets un ciutadà negre). Hores després d’arribar a Kenosha, Kyle va disparar i va matar dos manifestants i va ferir un tercer. Tots tres eren blancs. Divendres passat, un jurat va absoldre el jove pistoler amb l’argument que havia actuat en defensa pròpia. Kyle Rittenhouse va plorar emocionat i es va descompondre a l’escoltar la sentència.
La lliçó de Kenosha és desmoralitzadora. Però no desencaixa en el guió sobre la guerra racial als Estats Units. Una part de la població de Wisconsin pensa que si Rittenhouse hagués estat negre, seria ara mateix a la presó amb una llarga condemna. L’altra meitat considera que és un bon noi, un símbol del dret a l’ús de les armes per sobreviure en un país acostumat a una violència inusual en altres societats occidentals.
Hollywood ha estat durant un segle la fàbrica que ha construït la imatge dels Estats Units. Un director com Steven Spielberg és qui millor ho ha expressat. A Salvem el Soldat Ryan, ambientada en el desembarcament americà a Normandia el 1944, un grup de soldats arrisquen la seva vida pera tornar un company a casa. Les escenes de guerra són cruentes i salvatges. Però la pel·lícula transmet un missatge d’esperança. Hi ha l’infern, però també la bona gent, que obra motivada per sentiments generosos, l’ideal americà. A Hollywood han treballat escriptors realistes, de Raymond Chandler a Dennis Lehane. Però mai Amèrica no va semblar tan fosca com en la ficció actual. Com a Netflix.
Hi ha un debat entre cinèfils sobre si és millor Hollywood o Netflix. És una discussió que té a veure amb el futur del cinema, la distribució, la tecnologia i el finançament de les pel·lícules. En qualsevol cas, l’Amèrica de Netflix és més fosca que la que va sortir dels estudis californians. Segurament perquè ens entra a casa sense demanar permís. No cal anar a una sala per pròpia elecció. La plataforma finança projectes que no haurien vist la llum a Hollywood. Netflix no selecciona ni tamisa com feia Hollywood. A Netflix hi ha de tot. Històries de bons sentiments, però també pel·lícules de zombis, cases encantades, psicòpates, assassins en sèrie i gent turmentada que odia. Per què parlar de Netflix? Perquè l’Amèrica real, la de la guerra racial, s’assembla cada vegada més a la de Netflix.
S’ha personificat en Donald Trump l’Amèrica dels sentiments ambigus, la que ha perdut la confiança en les solucions col·lectives i que desconfia del veí. Però la persistència de l’animositat racial i l’augment de les vendes d’armes d’assalt entre una minoria blanca molt escorada a la dreta, obliga a pensar si els Estats Units són una anomalia. Si en realitat sempre van ser així i no ens ho van explicar. O si s’han tornat més violents.
Una de les narratives amb més èxit per explicar els canvis que han alimentat aquesta deriva és l’anomenat “Efecte Xina” d’economistes com David Autor. És a dir, la marxa a Àsia d’una part de les fàbriques manufactureres i la pèrdua de milers de llocs de treball raonablement ben pagats per a blancs entre el 1990 i el 2015. La pèrdua de la feina i del vincle laboral explicaria també la caiguda d’una part d’ells en la marginació, la violència i les drogues (definides com a epidèmia per Anne Case i Angus Deaton al llibre Muertes por Desesperación).
Ara, un grup d’historiadors acaba de publicar un estudi (L’Altra gran Migració: els blancs del Sud i la Nova Dreta; Ferrara, Pearson, Bazzi, Testa i Fiszbein) que complementa aquestes hipòtesis. Segons ells, els canvis polítics i culturals provocats per l’emigració de milions de blancs del Sud cap als estats del Nord i de l’Oest ajudarien a explicar la transformació de la dreta americana, de què sembla haver-se esborrat la divisió tradicional entre Nord i Sud.
Van ser milions els que van emigrar cap als estats del Nord i de l’Oest entre els anys 1900 i 1940. Es van endur el gust per la música country i les barbacoes. Però
Hollywood va difondre l’Amèrica dels bons sentiments; amb Netflix s’ha tornat més fosca
Van ser milions els que es van endur amb ells el country, la barbacoa i l’animositat racial
també una cultura d’animositat racial (són partidaris de la segregació), un conservadorisme cultural i polític que es va difondre a través de les esglésies baptistes evangèliques, que van iniciar la seva expansió al nord cap al 1940, i els canals de ràdio locals. Aquell mateix any la població que tenia el seu origen al Sud era d’un 3% a la majoria d’estats, suficient per pertorbar la marxa de la política local.
Als anys 60, aquells blancs van començar a abandonar el Partit Demòcrata i les seves esglésies es van interessar per la política (contra l’educació sexual a les escoles). El 1968 van donar suport a la candidatura a la presidència del nacionalista blanc George Wallace. Les seves idees van desplaçar les de la dreta moderada tradicional i van ser claus en la victòria de Donald Trump el 2017. El 1970 un 20% dels nascuts al Sud vivien fora dels estats de l’antiga Confederació. Sense ells no s’explica l’onada de vots republicans en estats de tradició demòcrata com Wisconsin, Michigan o Pennsylvania.
Aquesta setmana han aclamat Kyle Rittenhouse, que s’ha passejat com un heroi per la cadena Fox i altres mitjans per explicar com se sent. Exactament com en una sèrie de Netflix.