L’escatologia i els seus sinònims

Com cada dia va entrar a l’excusat (eufemisme) i amb parsimònia i goig va deposar un producte (eufemisme) corpori i homogeni, esplèndid, gairebé idoni per a un rapte líric… La performance fisiològica diària. La lliçó d’humilitat habitual. La felicitat quotidiana d’un cos sa. Un metge savi va comentar que els excrements humans no li produïen cap aversió perquè eren el resultat d’una meravellosa transformació. Un retornar a la natura allò que ens ha donat prèviament, i amb generositat. “L’art és vida i la vida, transformació”, va dir el colossal Fregoli. Com en pocs assumptes més, la parla popular, l’alta literatura, el folklore i la sàtira estan units per l’escatologia i els seus pudorosos eufemismes. Què seria dels esperits fins, sensibles i exquisits sense el recurs de l’eufemisme? Encara que no tenim en la nòmina d’il·lustres un Quevedo, els catalans sentim fervor per l’escatologia i els seus sobreentesos. Pels darreres (eufemisme) i derivats. Els seguidors del Barça són culers. El caganer és el nostre heroi nacional i ser representat en la seva figura suposa un honor superior al de resultar guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Sembla que l’insigne i decorós Joan Amades no es va atrevir amb una Escatologia popular, llàstima. “T’estimo més que a un bon… desdinar” (eufemisme). Le Pétomane, que va triomfar al Moulin Rouge interpretant La marsellesa amb les seves ventositats, s’anomenava Pujol i era d’origen català –una altra glòria pàtria sense monument–, l’èxit d’aquest petaner va ser tal que va arribar a cobrar més que la seva contemporània Sarah Bernhardt. Deixar anar esclafits (eufemisme) amb harmonia no ha de ser fàcil. El tió: un exemple de reciclatge, d’optimització de recursos, prepara ja la seva actuació.

Però el cert és que el català, sobretot el d’àmbit rural, té una candorosa aspror escatològica. Un tot just expresident ens va fer saber que les seves flatulències fisiològiques (eufemismes) eren la seva millor defensa davant els jutges. I no és bonic això! És clar que “anar a can Felip” o “plantar un pi” o “tirar una carta al correu” i tants altres eufemismes tenen un punt cursi, llepafils; pijo. Poc nostre. En fi: les coses pel seu nom. I autèntiques. ●