La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El presidencialisme està esgotat a Llatinoamèrica”
Ernesto Samper Expresident de Colòmbia
Ernesto Samper (Bogotà, 1950), que va ser president de Colòmbia (1994-1998) pel Partit Liberal i secretari general de la Unasur (20142019), va presentar a Barcelona el seu llibre Grito latinoamericano
(Planeta), on defensa una agenda progressista postpandèmica per a la regió, després de l’esclat social del 2019. “Vam arribar a pensar que estàvem començant una espècie de primavera llatinoamericana”, diu. Samper integra el Grup de Puebla, que agrupa exmandataris progressistes com Lula o Zapatero, o presidents com el peronista Fernández, que aquesta setmana celebra a Mèxic la seva cimera anual. “L’esquerra i el centreesquerra volem llançar a Mèxic un model solidari de desenvolupament com a alternativa al model neoliberal”, assegura.
Vostès, exmandataris, van tenir l’oportunitat de governar i els ciutadans els van donar l’esquena. Per què no van aconseguir impulsar la transformació estructural que ara proposen?
La pregunta és una mica reptadora perquè comet un error històric: no té en compte la dècada del 2004 al 2014, de creixement social al Brasil, Colòmbia, Perú; el socialisme democràtic de Correa, Chávez, Mujica, Evo, el kirchnerisme a l’Argentina. Una reducció significativa de la pobresa. Després, el 2014 comença l’hivern conservador i torna el model neoliberal i l’ajust fiscal, els tractats de lliure comerç, les privatitzacions. El meu va ser el govern més social que ha tingut Colòmbia en els últims vint o trenta anys. Però la teva reflexió és vàlida perquè no és suficient amb el que vam fer o vam provar de fer en matèria de pobresa; de fet, amb la pandèmia 22 milions de llatinoamericans van tornar a la pobresa. Cal corregir les asimetries tan profundes que no hi ha en altres parts del món.
Hi va haver protestes contra governs conservadors, a Xile o Colòmbia, però també la victòria de Bolsonaro al Brasil va ser una gran protesta contra Lula i el Partit dels Treballadors. El malestar social acaba en populisme, d’esquerra i dreta.
El populisme no és una opció ideològica, és una manera irresponsable de fer política. Hi ha populismes d’esquerra i de dreta. Venim d’una crisi de representació molt profunda. Una desaparició dels partits a tot arreu. I aquell buit ha estat omplert per poders fàctics en què hi ha grups econòmics, que a més són propietaris de grups de comunicació que embarquen mediàticament jutges i fiscals perquè persegueixin dirigents, especialment progressistes, que es diu lawfare, com el cas de Lula. A més, les xarxes socials estan produint un fenomen de polarització molt complex. La gent no vota a favor d’algú, sinó en contra d’algú. Es mou per les passions, per odis. Al Perú, la gent no va votar per Castillo, sinó contra Keiko (Fujimori).
El Grup de Puebla és tolerant amb Nicaragua i Veneçuela. No són governs autoritaris? Depèn d’allò a què diguis autoritari, perquè hem confós la democràcia amb la democràcia electoral i hi ha països que són democràcies electorals, però són veritables dictadures socials. Ningú no podria discutir que el govern de Nicaragua ha fet avenços en matèria social, però tampoc no podem estar d’acord amb el procediment que s’ha triat d’evitar negar les garanties als opositors per aconseguir un triomf electoral. Em sembla que no li fa cap bé a l’esquerra llatinoamericana experiències com la de Nicaragua. No podem donar suport a aquest tipus d’experiències si volem que ens respectin altres legítimes, com la de Correa a l’Equador o la de Chávez a Veneçuela, que sempre va advocar per vies democràtiques per solucionar els problemes.
Veneçuela no té un govern autoritari?
Està buscant camins democràtics, cosa que la fa diferent de Nicaragua.
Pel diàleg amb l’oposició i la seva participació electoral?
Veneçuela ha d’acabar en eleccions generals que legitimin tots els poders i en una nova Constitució que reflecteixi l’acord entre govern i oposició.
Encara que hi hagi diàleg, tant a Nicaragua, com a Veneçuela hi ha opositors empresonats.
Qualsevol forma, no només d’empresonament, també d’enclaustrament i aïllament, és igualment censurable. Quina és la diferència entre tenir un opositor a la presó o tenir un grup polític segrestat judicialment com van tenir a Lula segrestat judicialment o amb un cop d’Estat que van donar els grans poders a Rousseff?
Al maig hi haurà eleccions a Colòmbia, l’únic país de la regió que no va tenir mai un govern d’esquerra, cosa que podria canviar si guanya Gustavo Petro, que lidera els sondejos. Per què no va triomfar mai l’esquerra a Colòmbia?
Per la guerrilla. Hi ha coses noves a Colòmbia. I és que els
Governs autoritaris “Veneçuela està buscant camins democràtics, és diferent del que passa a Nicaragua”
D’esquerra i dreta “El populisme és una manera irresponsable de fer política”
acords de pau de l’Havana amb les FARC van aclarir de manera definitiva la idea que es podien combinar les formes de lluita a l’esquerra, que era el que s’utilitzava per estigmatitzar les pretensions polítiques de l’esquerra, però identificant-la amb lluita armada. Petro és beneficiari d’això. Es va desembarassar el camí democràtic cap a l’esquerra.
Les protestes a Llatinoamèrica evidencien un embafament contra els polítics tradicionals. Quin canvi és el més necessari? El movimentisme social sempre ha format part de la dinàmica política llatinoamericana, des de l’època dels comuners o els moviments indigenistes contra els espanyols. El règim presidencialista està esgotat. Tenim una mala rèplica del presidencialisme nord-americà i endarreriments monàrquics provinents d’Espanya. No tenim ni una cosa ni l’altra. Quin canvi polític important caldria fer? Establir sistemes semiparlamentaris. ●