La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ayuso i Vox aconseguirien 202 escons a les generals
Què passaria si Ayuso fos la candidata del PP a la presidència del govern d’Espanya? La resposta: un terratrèmol. Avui, aquí i ara, el mapa d’Espanya es tenyiria àmpliament de blau, el PP guanyaria en 42 de les 52 províncies.
Com a principi, tot el que no es mesura no m’interessa. Es tracta d’una manera de discriminar. A partir d’aquí ve la pregunta: què passaria si Isabel Díaz Ayuso fos la candidata del Partit Popular a la presidència del govern d’Espanya? I la resposta: un terratrèmol. Avui, aquí i ara, el mapa d’Espanya es tenyiria àmpliament de blau, el PP guanyaria en 42 de les 52 províncies. Sé que no és fàcil distingir el senyal davant tant de soroll. Els que no creuen en el mètode professional carreguen contra els estrategs (“Yolanda Díaz pot ser presidenta”), però en aquesta sala de situació recordarem que són els mateixos que ens deien que Pedro Sánchez no guanyaria mai les primàries (va arrasar), no seria mai president del govern d’Espanya (fins i tot amb la matemàtica política en contra va guanyar cinc eleccions consecutives) i són els mateixos, també, per posar un altre exemple, que no van veure venir com es duplica un resultat en un mes i mig, sorpresa, amb l’“operació Illa”. Per tant, primer investigació i després ideologia.
I entendre el context: després de la pandèmia estem davant un acte instituent. Els conservadors ho han copsat, i el seu gir restauratiu a Espanya va a més: guanyant cada dia la batalla cultural, com el 2011 després del 15-M (quan Espanya, només una setmana després, es va tenyir de blau, amb el PSOE girant l’aparell entre protestes creixents, com ara). Ja fa un any que es va trencar la finestra d’Overton
per a la presidenta de Madrid i Vox (no funciona, encara que continuï, tretze són tretze, el discurs actual contra la ultradreta), i per això avui Ayuso com a candidata obtindria conjuntament amb Santiago Abascal els mateixos escons que Felipe González el 1982: 202 diputats.
Aquí tenen l’exercici. Clavin vostès la queixalada sense filtres. Són xifres d’aquesta mateixa setmana:
1-. Ayuso empataria amb Yolanda Díaz com a líder més valorada, amb una nota del 4,7. Gràcies al fet que aprova entre l’electorat del PP amb un altíssim 7,9, en el de Vox amb un 7,2, en el de Cs amb un 6,4 i en el del PSOE, compte, obtenint una registre de 3,4, quan els votants del PP només donen a Sánchez un 1,7. A més, amb la vicepresidenta Díaz és la líder (mirin-ho així, si ho volen) menys vetada. És un primer senyal d’expectativa. Per veure l’equivalència amb Pablo Casado en la mateixa sèrie: 6,2 entre els seus votants (1,7 menys), 4 a Vox (3,2 menys), 3,9 a Cs (2,5 menys) o 2,6 al PSOE (0,8 menys).
2-. Madrid no és Espanya, però s’hi assembla (com a mínim, per a la dreta).
Amb un 35% dels vots, Ayuso aconseguiria 154 escons i més de 8 milions de vots (750.000 amb origen al PSOE), amb un
Vox rocós, amb 48 escons i gairebé 4 milions de vots, i Cs sense representació. Davant un PSOE amb un 21%, 82 escons i 5 milions de vots. Tal qual. La banda dreta amb més de 12 milions vots. Avui Ayuso trauria 5 punts més que Casado en unes generals. En uns comicis (important) sense la plataforma transversal de Yolanda Díaz activa i una participació d’un 67%.
3-. Com aconsegueixen els 202 escons, Ayuso-Vox? Gràcies al 35% i a la nostra llei electoral. En una campanya tan fragmentada, els vots es maximitzen després de superar el llindar del 30%. Un exemple: Zapatero, en un mercat electoral bipartidista, va necessitar un 44% dels vots per obtenir 164 i 169 escons el 2004 i 2008; ara bé, Suárez els va aconseguir amb un 34% el 1977 (165) i 1979 (168). Ayuso repetiria el moviment i Vox el completaria. La candidatura d’Ayuso a la presidència no passarà, almenys ara per ara. Però és un avís per al PSOE i el PP del que està passant. El quadre per a Pablo Casado és clar: l’encanteri d’Ayuso en el seu electorat potencial és un actiu indiscutible. No hi ha millor tiquet electoral. Desaprofitar-la per interessos d’aparell del partit és literalment disparar-se un tret al peu. Conclusió: s’arreglaran.
I en sentit contrari, es pot vèncer el moviment Ayuso-Vox? Esclar que es pot: perestroika. Però el primer que cal fer és entendre el fenomen i interioritzar una màxima: o estàs en les dades o estàs en la inòpia (l’oposició a Madrid només tenia un 1% de possibilitats de tombar aquesta elecció, abans, durant i després, encara avui). I el segon: per guanyar Ayuso, com sorprenentment el PP de Mariano Rajoy (llavors imbatible partit alfa abans de la moció de censura), cal entrar al seu món. Començant per reconèixer que l’èxit d’Ayuso es deu a tres paraules: Isabel Díaz Ayuso. És a dir, a una persona i després a un equip professional, perquè la política és un esport d’equip. Ningú no és res sense un líder ni sense un equip al darrere. Aquest és el primer pas cap a la victòria. I a partir d’això sempre comencen les millors estratègies. I la màgia.
La candidatura de la presidenta madrilenya no passarà, però és un avís per al PSOE i el PP