La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan la llengua no era una arma política
La primera llei del català es va aprovar el 1983 sense cap vot en contra gràcies al consens forjat al marge d’ideologies
Des de la sentència, de l’any 2010, del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat el 2006, la llengua catalana no només ha quedat ostensiblement desprotegida, sinó que cada vegada més s’ha convertit en una arma de confrontació política entre partits i també entre governs. La recent decisió del Tribunal Suprem que confirma l’obligatorietat –decretada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)– d’impartir un 25% de les classes en castellà a les escoles de Catalunya és una bona mostra de tot plegat. Abans, tanmateix, i sobretot en els primers temps de la recuperació de la democràcia després del règim franquista, la llengua no acostumava a ser mai un motiu de disputa partidista. Al contrari.
“Aprovació unànime de la llei del català”, titulava La Vanguardia en portada el 7 d’abril del 1983, i a les pàgines interiors la reproduïa íntegrament en llengua catalana. Era el reflex del consens que en aquells moments hi havia al voltant d’una qüestió delicada i fruit del que va néixer la llei de Normalització Lingüística a Catalunya, que tenia com a objectiu prioritari recuperar la llengua catalana en els usos oficials, en el sistema educatiu i en els mitjans de comunicació públics. Va ser la que establia l’ús del català com a llengua vehicular a les aules i donava forma al model d’immersió lingüística, que va començar a aplicar-se a dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet el curs 1983-1984.
En aquell primer Parlament sorgit de les eleccions del 1980 hi tenien representació CiU, PSC, PSUC, ERC, CC-UCD (Centristes de Catalunya), CDS (el Centre Democràtic i Social creat per Adolfo Suárez el 1982 i al qual es van passar part dels diputats de CC-UCD) i el PSA (Partit Socialista d’Andalusia), i tots, sense excepció, van donar suport a la llei. Hi va haver una única abstenció, d’un diputat centrista, i cap vot en con
Fins i tot el PSA va validar el marc legal, ja que el català “no era un obstacle per a la llibertat dels andalusos”
El PP va votar que no a la segona llei, la que va entrar en vigor el 1998, però es va comprometre a respectar-la
tra. Una gairebé unanimitat que era l’evidència de la importància que tots els partits donaven a la llei, ja que la consideraven clau, independentment de la ideologia, tant per a la immersió lingüística com per al procés d’integració dels castellanoparlants. En aquest context, el PSA no va dubtar a donar-la per vàlida, perquè, a més de “donar igualtat als dos idiomes” –català i castellà–, “es respectava en tot moment els ideals que nosaltres proposàvem”,
que passaven perquè “el català no fos un obstacle per a la llibertat dels andalusos”, segons reconeix el que va ser un dels seus diputats, Francisco Hidalgo, a la tesi doctoral El andalucismo político en Cataluña: la integración como reto o como amenaza, obra de Marta Villaseca Soler, publicada el 2019 per la Universitat de Còrdova.
Les úniques veus contràries a la normalització del català no van sorgir llavors del món polític, sinó de l’intel·lectual, plasmades en l’anomenat Manifest dels 2.300, aparegut el 25 de gener del 1981, durant la redacció de la llei. Fins i tot AP primer i el PP després –que van tenir representació al Parlament a partir del 1984– no van qüestionar, malgrat que eren partidaris del bilingüisme, la norma en nom del consens. I així fins que el 30 de desembre del 1997 el mateix Parlament va aprovar la llei de Política Lingüística, que substituïa la del 1983 i que entraria en vigor el gener del 1998. L’endemà La Vanguardia obria la portada a tota pàgina amb “La llei del català aconsegueix el sí del 80% del Parlament”. Pel camí s’havia perdut el suport d’un gens menyspreable 20%, però després de gairebé quinze anys algunes coses havien canviat.
La reforma va ser acordada bàsicament entre CiU i PSC i s’hi van afegir IC i PI (Partit per la Independència), que s’havia separat d’ERC. Tots junts formaven el 80%. I el 20% restant l’integraven el PP i ERC, que van votar que no, i un diputat del PCC, escindit d’IC, que es va abstenir. El PP i ERC van compartir posició, però òbviament per raons diametralment oposades: per als primers la nova llei era innecessària i per als segons continuava mantenint el català en situació d’inferioritat respecte al castellà. Però malgrat la seva oposició, i d’apostar sense reserves per un model de societat bilingüe, el PP es va comprometre a respectar la norma. “El nostre ordenament jurídic disposarà d’una nova llei de política lingüística que, en la crítica i en la discrepància, tenim el deure d’atendre i l’obligació de respectar”, va manifestar el que llavors era el seu portaveu, Josep Curto.
Continuava sent l’expressió que, malgrat tots els malgrats, la llengua no era una arma de confrontació política. Res a veure amb el discurs d’Aleix Vidal-Quadras, que en aquella època era diputat al Parlament però havia quedat descavalcat de la direcció del PP a Catalunya arran del pacte del Majestic del 1996 amb CiU.
I res a veure amb el discurs radicalment contrari al català en què Ciutadans va basar la seva raó de ser a partir del 2006, que va trencar el consens que hi havia i va acabar arrossegant-hi el mateix PP. Dues formacions que ara sí que utilitzen la llengua en el camp de batalla partidista. ●
La llengua s’incorpora de ple en el camp de la batalla partidista a partir del 2006, arran de l’aparició de Cs