Llengua ferida

Quan el franquisme agonitzava, la ruïna del català semblava irreparable. Jo aleshores estudiava Filologia Hispànica a la UAB i llegia autors com Llull, March o Carner, que m’havien estat negats a l’escola. Aquells meus estudis filològics (paral·lels als de Garcilaso o Unamuno) responien a una tàctica del franquisme més intel·ligent: bloquejaven el català en els àmbits populars i l’admetien en els més acadèmics.

S’editaven llibres en català a l’abast de lectors il·lustrats, però la cultura de masses era irrisòria o vetada al català per raons que barrejaven el control polític amb la impossibilitat de crear estructures culturalment viables. Fins i tot la nova cançó tenia aquest biaix: Raimon i companyia van fer un impacte inefable (poques aportacions culturals han estat tan impressionants en català), però no arribaven al públic massiu que ballava amb els Mustang i els Sírex. Un tercer element dominava l’escenari: el castellà es desplegava en tots sentits a Catalunya: de la sofisticada generació dels Nueve Novísimos a Simplemente María i tants altres serials radiofònics, del boom llatinoamericà a l’Un, dos, tres de TVE). La llengua castellana, a més de ser l’única oficial amb suplement repressiu, cobria, musculada, tots els àmbits. La catalana aconseguia emergir en alguns espais amb molt de mèrit, però estava confinada en molts altres.

El gran mur que impedia el desplegament del català ja no era tant la repressió (pròpia dels primers temps de dictadura) com la falta de prestigi social. Els universitaris esquerrosos t’exigien parlar en castellà a les assemblees: “El catalán es burgués”, un tòpic que encara perviu. En realitat haurien d’haver dit “petit burgès”: una llengua emparedada entre Pedralbes i Bellvitge. A Barcelona, anaves a la fleca i tothom demanava el pa en castellà. La pèrdua del prestigi social d’una llengua és el pas previ a la desaparició. Però l’antifranquisme a Catalunya estava dirigit pel PSUC i l’Assemblea de Catalunya, espai de trobada i pacte social. Recuperació del català i progrés social: aquesta era la síntesi que agermanava autòctons i nouvinguts. La democràcia va venir en català perquè era la llengua de la trobada entre catalans diversos. La llengua d’una nova modernitat.

Tornem a estar davant el precipici després de 40 anys de Constitució, d’una autonomia que ha oficialitzat el català i d’immersió. L’oficialitat descriu el català com una llengua alhora antipàtica i impotent. El castellà és la llengua amb què s’integren la majoria dels estrangers. Internet i les xarxes socials han revolucionat la cultura, que es valora amb likes. Com l’anglès, l’àrab i el xinès, el castellà arriba a molts milions de parlants i això va en detriment de les llengües petites i mitjanes. TikTok i companyia determinen l’ús del castellà entre els joves catalans. TV3 i l’independentisme hi contribueixen confinant el català en una ideologia.

Passat el miratge, el català torna a ser una llengua seriosament ferida, cosa que deprimeix els més conscients, fa secretament feliç a més d’un i ofereix als dirigents nacionalistes nous rèdits d’un dolor que té premi electoral. Només la renovació del pacte nacional entre catalans podria guarir aquesta ferida (amb l’ajut decidit de l’Estat, que hi té obligacions constitucionals). Per la via oficialesca, el català perd. Per la via política, també. Només tornarà a ser llengua viva, per dirho com Joan Maragall, si torna a encarnar el prestigi, la seducció i l’agermanament. ●

El català tornarà a ser llengua viva si encarna prestigi, seducció i agermanament