La dignitat

Gairebé no es parla de dignitat, i quan passa, acostuma a utilitzar-se com a hipèrbole. Per exemple: “Una ciutat perd la dignitat per l’acumulació d’escombraries” (quan en realitat el que perd és la netedat i la salubritat). Penso que allò indigne intimida, espanta, i per això volem allunyar-ho de la nostra vista, encara que assetgi a les cantonades d’una societat en què la noció clàssica de respecte a l’altre continua resistint-se a arrelar. Ben lluny queda Kant i aquell objectiu únic mereixedor de la condició humana. La fatiga de la compassió ens condueix a acceptar tàcitament l’existència d’éssers humans que no són dignes de ser feliços.

Quan vaig entrevistar per primer cop l’empresari italià Brunello Cucinelli li vaig preguntar per què els seus empleats eren els més ben pagats del sector. Em va respondre que fins als 15 anys havia viscut al camp; eren tretze a taula, no tenien tele però parlaven i reien, o resaven en silenci. Fins que el pare va voler prosperar, i

Allò que és indigne intimida i per això volem allunyar-ho de la nostra vista

es van mudar a Perusa, on es va posar a treballar en una fàbrica. “Va deixar de riure, de parlar; i veure’l amb els ulls brillants de plorar em va fer sentir revolucionari”.

Que poc que ens fixem en els humiliats, penso mentre converso amb Laureano Fernández-Cruz, catedràtic emèrit de Cirurgia i responsable del primer trasplantament de pàncrees a Espanya. Acaba de publicar La dignidad en un mundo en transformación (editorial Tierra), on alerta de la fractura del respecte en un món que sembla fet a la mesura dels forts, i en l’amplitud de la seva mirada –de l’ètica biomèdica i la intel·ligència artificial a la discriminació racial– es deté en els protocols que infantilitzen avui els ancians. Per això anima a la creativitat amb aquella frase d’Arundhati Roy: “Si perds els teus somnis, perdràs la raó”. Fernández-Cruz demostra que restaurar la dignitat comença per obrir els ulls per veure-la, cada instant, amb la mirada neta d’ombres. ●