Arepa, blat de moro d’escriptor

L’Alma tenia un gos que anomenava Picasso, una germana bessona dedicada a la lírica i una nena petita nascuda a Catalunya que li ensenyava a la seva mare paraules en català. No volia tornar a la seva Veneçuela natal fins que la nena acabi els estudis.

No em vaig atrevir mai a preguntar-li detalladament la raó però, per les seves paraules, intuïa un passat tèrbol de desacords ideològics i represàlies polítiques. El neguit d’aixecar-te sense saber si vindran a buscar-te a casa per declarar. Els deutes, el pecat de l’herència, la pressió d’Estat. Que algun dels teus familiars sigui un dels presos polítics, entre 252, més torturats.

Avui, 29 de novembre, a Veneçuela és el dia de l’Escriptor encara que ningú no ho recordi. Van escollir aquesta data per ser el natalici d’Andrés Bello, humanista i somniador, filòsof, polític, poeta nacionalitzat xilè i home que va tenir quinze fills i en va perdre nou.

Mantenia el diplomàtic que, en una ocasió, un crucifix clavat a la paret li va parlar per acovardir-lo i allunyar-lo de la vanitat. Des d’aleshores, cada vegada que moria un fill sospirava repetint la mateixa frase:“Ja m’ho va dir el Cristo de Caracas! Pagaràs totes les teves glòries amb la mort dels que engendris!”.

Mentre aquí tornem a esgarrapar-nos amb la qüestió de l’idioma –una guerra que es presenta cruenta perquè som molts els que sentim legítimament que “la llengua no es toca”– a Veneçuela un desorbitat Nicolás Maduro compleix l’edat de servidora i bufa espelmes tan tranquil. La geografia marca les prioritats, com afirmava Churchill, que va fer d’un gest el seu segell d’identitat: la V de la victòria.

No recordo que amb l’Alma converséssim sobre política exterior i ja se m’ha oblidat si vam xerrar en castellà o en català. Però sé que les arepes, el blat de moro de l’escriptor, eren boníssimes i que, al final, l’estómac parla més enllà de l’idioma. ●