La Vanguardia (Català-1ª edició)
Aprendre dels joves
L’educació dels nens exigeix molta paciència, en especial per part dels nens”. La frase és de Jaume Perich i, com tantes seves, va molt més enllà del simple acudit. ¿Quin adult no recorda la sensació, quan era jove, que els adults no és que no l’entenguessin a ell, sinó que no sabien de què anava la pel·lícula, que no entenien res de res?
La vida canvia constantment. Els avenços tecnològics generen nous costums i noves formes de comunicar-se. Les relacions de parella i entre pares i fills evolucionen. Els adults no sempre s’hi adapten prou ràpidament. N’hi ha que perden peu.
A més, generació darrere generació, els joves s’inventen codis, llenguatges, paraules per distingir-se dels adults i –també– per establir barreres generacionals. Sovint aquestes paraules designen fets i maneres d’actuar que han existit sempre i que només semblen noves per la forma d’anomenar-les. Passar de tot, posem per cas, és el mateix que no preocupar-se per res, però hi va haver una època, fa quaranta o cinquanta anys, que semblava una altra cosa. Altres cops, les paraules noves designen fets o maneres d’actuar que abans no existien, o que no existien tal com ara les entenem. La cultura de la cancel·lació, per exemple.
La setmana passada, la presidenta de l’Associació d’Escoles Femenines britànica, Samantha Price, va fer una proposta: que les escoles organitzin xerrades amb els professors i els pares sobre inclusió, gènere i diversitat, per ajudar-los a entendre la mentalitat i el llenguatge de la nova generació.
Price considera que els pares i els professors tenen l’obligació d’estar al dia del que els joves pensen i de com veuen el món, en comptes de criticar-los, burlarse’n o –encara pitjor– queixar-se que avui ja no es pot dir res sense ser acusat de sexista o de racista, actitud que al seu parer revela un marc mental desfasat. “Seria imperdonable que les generacions més grans no fessin un esforç per obrir-se a les noves idees, que es refugiessin mentalment en el passat i deixessin de banda els canvis de les noves generacions amb sospirs i expressions pejoratives”.
En anglès, els joves als quals Samantha Price feia referència, nois i noies amb una consciència política molt aguda i particularment atents a les qüestions d’injustícia social i de discriminació racial o sexual, els anomenen la woke generation. Però hi ha adults que, tips de les exigències de la correcció política, els ridiculitzen anomenant-los snowflakes, floquets de neu, per la facilitat amb què s’ofenen i per la seva propensió a creure’s únics i més purs que ningú.
Aquest és el terme que Samantha Price no vol que els pares i els professors apliquin als joves, i per això creu que convé que assisteixin a xerrades per aprendre de què va el món actual i adaptar-se a les idees de les noves generacions. Com es podia preveure, amb aquesta proposta, llançada en el discurs de la conferència anual de l’associació, Samantha Price es va convertir durant uns quants dies en diana dels que estan sempre buscant l’oportunitat d’indignar-se pels excessos de la correcció política. ¿Com? Ja només falta que els fills facin classes d’educació als pares!
Vivim temps confusos. A tot arreu se senten veus exigint la demolició d’estàtues de personatges respectats i admirats durant segles. En uns llocs es tracta de Colom o d’Hernán Cortés i en altres de l’almirall Nelson o de sir Walter Raleigh. ¿El motiu? Res, per genocides, per racistes. Es parla d’ideologia transgènere i d’establir quotes per a no binaris entre els col·lectius més visibles socialment (alts càrrecs, representants polítics, etcètera). Personatges coneguts –i fins no fa gaire molt admirats–, com ara J.K. Rowling, reben amenaces de mort per insistir en la importància de la sexualitat binària i per dir que els drets dels trans suposen una amenaça per als drets de la dona.
En el món anglosaxó, sobretot a la universitat, els conceptes d’inclusió i de diversitat cada dia pesen més. Es demana que els professors de física o de matemàtiques tinguin experiència en la integració d’alumnes de minories i en la comunicació i col·laboració transcultural. Hi ha escoles en les quals cada dia hi ha més matèries –literatura, art, història– que s’ensenyen a través dels prismes de la raça i del gènere.
Tot això fa que molts adults reaccionin amb sarcasmes. En el seu discurs, Samantha Price va dir que els pares i els professors necessiten una preparació específica per fer front a molts assumptes que preocupen als joves. Va explicar que molts pares i professors estan desconcertats pels canvis amb relació a qüestions com els abusos sexuals i per la consciència dels joves sobre el canvi climàtic i la sostenibilitat del planeta, i va advertir que negar-se a prendre’ls seriosament pot fer que es desinteressin dels assumptes col·lectius. També va admetre que no sempre protesten d’una manera apropiada, però va dir que la feina dels professors i dels pares consisteix precisament a ensenyar-los a comportar-se adequadament.
Els que tenim fills sabem que dels joves se’n poden aprendre moltes coses. Posaré un exemple en el qual crec que tots hi estarem d’acord: el maneig dels ordinadors i dels mòbils. ¿Quin adult no ha hagut de demanar ajuda a un adolescent per veure una sèrie o entendre com funciona un programa?
Aprendre sempre és bo, encara que sigui dels joves, que ho saben tot. A mi, que ja no tinc edat de saber tant, la proposta de Samantha Price no em sembla malament. Em sorgeix un petit dubte, però: ¿qui farà les xerrades per als pares i els professors?, ¿els alumnes? ¿I no ho consideraran una pèrdua de temps? ¿O les faran professors amb idees prestades dels joves? ●
¿Cal que els pares i els professors vagin a xerrades per entendre la mentalitat de les noves generacions?