La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sexe (d)escrit
De sexe se’n parla i se n’escriu molt, també es fan altres coses, però en això que cadascú s’apanyi com pugui. Se n’ha parlat molt, sempre, de sexe, i se n’ha escrit molt els últims anys, potser massa. Ens referim a la ficció, a aquesta en la qual, com en el cinema, la nuesa de les descripcions depèn de les exigències del guió, que ho ha de ser molt. Fa un temps vam publicar al Cultura/s un reportatge titulat Quant sexe és massa sexe? Doncs bé, la cosa, entesa com la seva narració, no com el fet en si, més o menys el de sempre des dels primats, ha evolucionat des d’aleshores, no en quantitat, que continua sent diguem-ne desproporcionada, sinó en les característiques.
Per saber com s’escriu o com cal escriure de sexe a la novel·la més recent, la millennial ( els Z continuen a TikTok), cal acudir a Sally Rooney, de nou. Les seves descripcions són un reflex de com es viu, o s’intenta viure, o es diu que s’ha de viure, el sexe entre aquestes generacions, que ja deia Amos Oz que la novel·la és la més realista de les escriptures, perquè es fica a les cuines i els dormitoris de la gent, i sobretot en aquests últims, hi afegim. Hem passat de Grey i les seves ombres, que voregen l’aspecte ginecològic de tan detallades, a una negociació tan detallada també que esdevé una novetat. Els protagonistes estan preguntant-se contínuament que què tal, si t’agrada, si estàs bé, si et sembla, si això i si allò altre. Quan en plena irrupció de la diversitat en la no-ficció vaig llegir La palabra más sexy es sí, de Shaina Joy Machlus, em vaig preguntar com la negociació com a fil conductor es traslladaria de la impressió dels llibres a la impressió del moment i d’allà a la vida mateixa que és la novel·la.
A les pel·lícules i els llibres d’abans, quan els protagonistes arribaven a això passàvem a una altra escena, perquè en la ment de tots ja se sabia el que havia de passar; la revolució dels costums va obrir les portes i els escriptors es van ficar als llits i allà continuem, enredats als llençols, passant de l’acrobàcia al formulari, i que consti que aquestes línies són una descripció i no un judici de valor. Potser hauríem de tornar a la caiguda del teló i deixar que els amants fessin la figuereta si això és el que els agrada, però en la intimitat. ●
Hem passat de les acrobàcies i l’aspecte gairebé ginecològic a la negociació contínua
gó i va construir edificis que són fites de la història del país, com l’Estadi Nacional o l’Institut Superior Tècnic. Duarte Pacheco vivia a correcuita i, de fet, va morir un any després de la inauguració de l’aeroport en un accident de trànsit, quan viatjava com un llamp per arribar a temps a un Consell de Ministres.
Avui dia, l’aeroport de
Lisboa, malgrat totes les renovacions, s’ha fet petit. El creixement urbà l’ha abraçat i un diria que els avions passen en l’aire pentinant els alts edificis de la capital. Però el problema no és aquest. La gran qüestió és que l’aeroport funciona com una aspiradora del turisme que alimenta l’economia lusitana (19% de la riquesa nacional produïda el 2018) i, per a l’increment del nombre de visitants que es vol aconseguir fins a l’any 2027, cal aconseguir una nova aspiradora aeroportuària. Des de fa dècades s’ha generat un ball de possibles ubicacions als voltants de Lisboa: Ota, que ja s’ha rebutjat; Montijo, la solució més barata, i Alcochete, el projecte més car, i la veritat és que, enmig d’aquest triangle de les Bermudes de diverses possibilitats, de moment la nova construcció s’ha evaporat.
Més enllà d’aquestes dades concretes, el tema dels aeroports, en l’actualitat europea, reflecteix qüestions més profundes sobre models de desenvolupament i les implicacions mediambientals que tenen. Estem davant un problema filosòfic –si és que aquest sintagma encara es pot fer servir– que es projecta en l’asfalt de les pistes d’enlairament i aterratge de les aeronaus. Com volem viure? Cap a on van les nostres societats? Si creiem en el progrés, que és una de les idees clau heretades de la Il·lustració, els aeroports caldrà construir-los d’alguna manera, intentant que el mal que fan a la natura sigui el mínim possible. Però precisament, entre tots els somnis mentals generats pel pensament il·lustrat, el progrés constitueix un dels que més s’han erosionat en aquesta Europa, en aquest Occident ranc. Ja no sabem si avancem de debò o si, al contrari, ens acostem cada vegada més a l’abisme. Discutir aeroports, construir-ne o ampliar-ne, comporta plantejar-se molts altres temes, i és com si aquestes estructures aeronàutiques fossin aquell Aleph del conte de Jorge Luis Borges: un lloc vertiginós on moltes realitats es fonen i es barregen.
A l’àgora d’aquests debats acabem comprenent fins a quin punt les nostres societats s’han desintegrat per dins, en el que pensen i senten. Ens habiten perplexitats, dubtes de tota mena, per als quals no trobem una solució compartida. Diria que ens falten els íntims aeroports, l’asfalt d’unes conviccions comunes que permeti l’enlairament dels grans projectes socials. Aquesta ha de ser una de les feines dels anys vinents: construir idees sòlides, que vagin més enllà de l’enrenou dels marcs mentals a través dels quals se’ns manipula. Pensar no per brillar, no per acaparar l’espai públic, sinó per encertar la diana de l’avenir. I confiar en el poder immens de les idees lúcides i honrades, que ens permetran, de nou, aixecar el vol. ●
Ens falta l’asfalt d’unes conviccions comunes que permeti l’enlairament dels grans projectes socials