Simpatia pel presoner

Imaginint-se la situació següent. Un dels membres d’una parella li diu a la seva companya que s’ha acabat l’amor i que vol trencar la relació. Ella no ho accepta i se’n va a veure els pares d’ell per dir-los que el seu fill vol separar-se i que ho han d’impedir tant sí com no perquè si no forçarà el seu desnonament. Ho farà perquè no firmarà l’aval que els sogres li havien demanat davant el banc i els deixarà sense crèdit per sobreviure. Els angoixats pares obliguen el seu fill a continuar amb la parella per mantenir la seva casa. Però, a més, ella demana que la seva parella surti públicament a dir a tots els veïns assabentats de l’imminent divorci, que no se n’anirà de casa i que continuarà vivint sota el mateix sostre. Ell hi accedeix per salvar els seus pares, però proclama que la seva decisió és forçada i que ja no estima la seva parella. Fins i tot penja una carta al tauler d’anuncis de la comunitat de veïns on deixa clara la seva posició: “Em quedo, però no vull saber res d’ella, ja no la vull”.

A més, es dona la circumstància que ella és la presidenta de la comunitat després d’una elecció ajustada fa dos anys i mig on ell va tenir més vots, però es va quedar sense el càrrec per una estranya aliança de propietaris. Ara, la presidenta aspira a revalidar el càrrec en les pròximes eleccions i vol evitar que la seva parella li tregui el poder. Creu que forçant un suport incondicional, la candidatura rival quedarà desactivada. Però ell no desisteix en la seva intenció de presentar-se a les eleccions

Història del membre d’una parella que obliga l’altre a seguir la relació si no vol ser repudiat per la família

perquè està convençut que pot gestionar la comunitat de veïns molt més bé que ella.

Què farien els veïns davant aquesta situació? A qui votarien? En mans de qui deixarien l’administració del veïnat? Segurament, uns s’aliarien amb ella i amb les raons per obligar la seva parella a quedar-se. I d’altres, li donarien suport a ell i, fins i tot, li oferirien la seva casa per si vol distreure’s de la seva tensa relació.

Aquesta història fictícia recorda molt el què ha passat a l’Ajuntament de Barcelona amb el canvi de cromos enverinat entre ERC i Comuns per aprovar els pressupostos de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. Gràcies a aquest pacte, l’alcaldessa Ada Colau té sota el control polític el líder republicà Ernest Maragall, a qui va obligar a sortir en roda de premsa a anunciar que donaria suport als comptes municipals malgrat haver-los criticat durament. Maragall va explicar sense embuts que es menjava el “gripau” per l’interès “superior” del seu partit. I així ho va reflectir en una carta la setmana passada que era pròpia d’un presoner que es nega a col·laborar amb el seu carceller: “No participarem en cap negociació. Poden comptar amb el nostre vot, però no esperin el nostre suport”. Era una apel·lació al sentiment popular que sempre sent més simpatia pel captiu que pel carceller. Com acabarà aquesta relació totalment tòxica? El jurat popular tindrà l’última paraula.