El mecànic que va ser sir de l’F-1

Poques històries vitals il·lustren tan bé què és un self made man d’èxit com Frank Williams, traspassat ahir als 79 anys, després d’una vida dedicada als cotxes i a la competició. Sir Frank va construir una de les escuderies més llegendàries i glorioses de l’F-1, guanyadora de 9 títols de Constructors i 7 de pilots, Alan Jones, Keke Rosberg, Nelson Piquet, Nigel Mansell, Alain Prost, Damon Hill i Jacques Villeneuve, l’últim (1997) a regalar glòria a l’incansable home d’F-1, perseguit per la tragèdia.

Fill d’un membre de les forces aèries britàniques, Francis Owen Garbatt Williams era un mecànic i pilot aficionat als cotxes que no va dubtar a abandonar la carrera al volant veient que no tenia èxit, per convertirse en comerciant d’automòbils de competició. De manera que el 1966, amb només 24 anys, funda la primera escuderia, la Frank Williams Racing Cars. El 1969 va fer la primera incursió a l’F-1 amb Brabham i Piers Courage com a pilot. Amb l’anglès coneixeria la seva primera tragèdia: el jove pilot va morir al

GP dels Països Baixos del 1970 amb un cotxe De Tomaso del seu equip.

Després de provar diferents xassissos, el Frank crea el seu propi cotxe, l’Iso FW, el primer veritable Williams, el 1974. No és fins al campionat del 1975 quan s’estrena a l’F-1 amb els models FW i motor Ford Cosworth. Els seus primers pilots van ser Arturo Merzario (l’heroi que salvaria la vida a Niki Lauda de les flames el 1976) i Jacques Laffite. La victòria va arribar el 1979, amb Clay Regazzoni, a Silverstone; la primera de les 114 que acumula la quarta escuderia més guanyadora de l’F-1 (després de Ferrari, McLaren i Mercedes), tot i que és segona en títols de constructors.

Williams viuria la millor època a finals dels anys 80 i als 90 de la mà de Renault i Honda. Amb el propulsor japonès, a partir del 1983, va guanyar dos títols de constructors (1986, 1987) i un de pilots (Piquet, 1987); i amb el motor francès, a partir del 1989, va trencar l’hegemonia de McLaren, emportant-se els campionats de pilots amb Mansell (1992), Prost (1993), Hill (1996) i Villeneuve (1997), a més de cinc de constructors.

Mentre l’escuderia coneixia la seva millor època, el propietari patia dues tragèdies que van marcar la seva vida. El 1986 va tenir un accident de cotxe que li va causar una lesió medul·lar i el va deixar postrat en una cadira de rodes. I el 1994, l’FW16 d’Ayrton Senna –a la tercera cursa amb l’equip– va trencar la columna de direcció al revolt Tamburello, l’ídol brasiler va passar a millor vida i l’ombra de la negligència mecànica va pesar sobre l’escuderia de sir Frank, que va ser jutjat. Absolt inicialment, el 2007 un tribunal de cassació d’Itàlia va determinar que el fatal accident va ser causat per una modificació mal dissenyada de la barra de direcció, i en va fer responsable el cap d’equip Patrick Head.

Com si el perseguís per la maledicció d’Imola, el canvi de segle no va somriure a Frank Williams. Pressionada pels deutes i la falta de patrocini, i a l’ombra dels poders emergents (Renault, Red Bull i Mercedes), l’escuderia va anar caient en la mediocritat, amb dificultats per trobar ingressos. Els resultats van minvar. Només ha tingut 11 victòries al segle XXI, l’última, de Pastor Maldonado a Montmeló, de la mà de l’enginyer de pista català Xevi Pujolar, el 2012, l’any que Frank va deixar la junta de Williams, va abandonar els circuits i va cedir-ne la direcció a la seva filla Claire.

L’agost del 2020, l’escuderia de Grove va ser adquirida per un fons d’inversió dels EUA, va mantenir el nom, però es va extingir el negoci de sir Frank.

Fill d’un pilot de les forces aèries, va crear un imperi que va sumar set títols de pilots i nou de constructors

DAV D RAMOS / AP