El Miró que no es va deixar manipular

Josep Massot analitza el combat ètic de l’artista davant el franquisme

Després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, derrotat el nazisme, el règim franquista buscava trencar l’aïllament internacional polític, econòmic i també artístic. I dels tres grans pintors, Picasso, Dalí i Miró, només aquest últim havia tornat a Espanya i cap a ell es va dirigir tota la pressió per blanquejar la imatge del país encara a costa de fomentar un art que Hitler hauria qualificat de degenerat. La lluita de Miró per preservar la seva independència i no ser manipulat és una de les principals aportacions que trobem al llibre de Josep Massot Joan Miró sota el franquisme (19401983) que acaba de publicar Galaxia Gutemberg.

Rastrejant en arxius públics i privats, Massot completa la biografia de Miró que ell mateix va publicar fa tres anys en aquesta mateixa editorial. Ara s’ha centrat en el Miró adult, el que el 1939 es refugia a Mallorca, on vivia la família de la seva dona, i malgrat que va tenir serioses dificultats econòmiques pels esculls per vendre i treure obres d’Espanya, aconsegueix sobreviure, en bona part amb el suport dels seus amics nord-americans, amb l’arquitecte Josep Lluís Sert al capdavant. A Espanya la seva presència en museus era nul·la i quan aconsegueix exposar els crítics qualifiquen la seva obra d’infantil; Josep Pla i Salvador Dalí diuen que és un pintor “decoratiu”, i fins i tot arremeten contra ell Tharrats, Joan Ponç o Arnau Puig.

Eugeni d’Ors i altres alts càrrecs franquistes comencen a finals dels quaranta a buscar Miró perquè exposi en biennals i altres exposicions sota pavelló espanyol. I Miró, coneixedor de les pressions que pot exercir una dictadura, s’escuda que la seva obra està en mans dels seus marxants (Pierre Matisse i Aimé Maeght) i no disposa de cap altra de recent. Una pressió en què intervindran fins i tot antics nazis, com Mathias Goeritz, impulsor de les Jornades d’Altamira, que aposten per un art innovador davant el realisme autàrquic com una manera d’esborrar el seu propi passat.

Del 1951 és la frase apòcrifa de Franco, de visita a la I Biennal

Hispanoamericana d’Art, quan li van dir: “Excel·lència, aquesta és la sala dels revolucionaris”. A la qual el Caudillo hauria contestat entre rialles: “Mentre facin les revolucions així...”.

Massot reivindica el paper de

Miró primer com a referent de les joves promeses, Tàpies, Brossa, Saura, Chillida, Milers..., i més tard, quan mor Picasso, com el seu relleu natural, tal com el crític Moreno Galván anticipa en un article a la revista Triunfo. Aquest paper cobra més força en vista de les debilitats dels artistes més joves que el llibre posa de manifest de manera molt crua. Es publica la foto del jove Tàpies vestit de falangista i fent guàrdia davant l’obelisc en honor dels Caídos a la plaça de Catalunya (que va sortir en aquest mateix diari) o es recorda la pallissa que Chillida i Palazuelo van donar a dos refugiats catalanistes a París el 1949 (ho explica el pintor Xavier Valls, pare del polític). No serà fins a finals dels anys cinquanta quan Tàpies, primer, i després la generació del grup El Paso i Dau al Set es comença a distanciar del règim.

Miró no va participar en exposicions del règim i va adduir que la seva obra estava en mans de marxants

Antics nazis, com ara Mathias Goeritz, van apostar per un art innovador per esborrar el seu propi passat

Biografías (Acantilado) recopila, en dos volums, les semblances que Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881- Petrópolis, Brasil, 1942) va fer de grans personatges, des de Maria Antonieta fins a Balzac, Magalhães o Maria Estuard./

Més inform ció : www.l v ngu rdi .com/cultur

Amb la col·laboració de la Fundació

Leticia Sala és una de les joves promeses de l’escriptura i la poesia del nostre país. Així l’han definit els últims anys la majoria de mitjans, encara que no s’ho acabi de creure. Ella és una dels molts joves que ha patit la doble crisi que ha marcat la seva generació i que ha sabut sobreposar-se a còpia de talent i iniciativa. No es va imaginar mai que acabaria presentant les seves obres als Estats Units o Mèxic ni que escriuria cançons per a artistes com Rosalía o Aitana. És més, no es va imaginar mai que dedicaria la seva vida a escriure. “Quan va arribar el moment de triar una carrera universitària no em vaig plantejar mai si em podia guanyar la vida escrivint. Una llàstima, perquè a aquella edat no feia res més que això”, diu a La Vanguardia.

Es va acabar decantant per l’advocacia, però molt aviat es va adonar que s’havia equivocat. “Em faltava una cosa molt important: la part emocional”. Malgrat que no es guanyava malament la vida en el món del dret, en què va arribar fins i tot a treballar a l’ONU, va decidir llançar-se a la piscina i deixar-ho tot. Va acabar en una ONG, que un dia li va dir que es quedava sense pressupost i que no podia comptar més amb ella. Però de les males ratxes també se’n poden ex