La Vanguardia (Català-1ª edició)
Etíop universal
L
Mulatu Astatke Sala Apolo (27/XI/2021)
“Etiòpia és un país culturalment molt ric que ha contribuït molt al desenvolupament de la música moderna al món”. Ho diu Mulatu Astatke, el pare de l’ethio- jazz, una excitant barreja de jazz modern, música etíop tradicional, ritmes llatins i afrofunk.
Després de ser el primer africà a graduar-se a la prestigiosa Berklee School of Music, aquest vibrafonista, percussionista i compositor va desenvolupar el seu so únic i inconfusible als Estats Units a mitjans dels anys seixanta, on va arribar a tocar amb Duke Ellington.
Ja en el nou mil·lenni, Mulatu Astatke va revitalitzar la seva popularitat gràcies a la música del film de Jim Jarmusch
Flors trencades (2005). Des d’aleshores, el creador de
l’ethio-jazz s’ha convertit en un artista de culte entre les noves generacions, que ha fet que els seus concerts siguin una festa amb una clara invitació al ball.
Amb tot el peix venut per endavant, i en una sala Apolo atapeïda seguidors entusiastes, Mulatu va comparèixer al capdavant del seu octet, en un concert que va començar amb gairebé mitja hora de retard a causa de l’exigència del passaport covid. Un públic que no va trigar a esclatar de joia quan el músic etíop i el seu grup, format principalment per músics britànics, van abordar Yekermo Sew, el més emblemàtic dels temes que van formar part de la banda sonora de Flors trencades. Una composició fascinant, introduïda al vibràfon per Mulatu, i on l’harmonia del saxo tenor de James Arben i de la trompeta de Byron Wallen reemplaça i imita el tradicional estil melòdic de la cançó etíop.
El fort aparell percussor del grup, format per Richard Olatunde Baker a les congues, un bateria i amb Mulatu alternant-se al vibràfon, les congues i les timbales, va causar un gran impacte en l’extensa suite Chik Chikka, que va comptar amb l’original interpretació del violoncel·lista Danny Keane. Entre altres perles, per sucar-hi pa, cal destacar Motherland, una emotiva balada jazzística adornada amb el preciós solo de trompeta de Wallen, per no parlar d’un demolidor The way to nice, que va convertir la sala en un cor multitudinari i en una pista de ball sota els efectes del cant africà del desfermat percussionista Olatunde.
A punt de fer 79 anys, un Mulatu Astatke en plena forma va tornar a demostrar amb un magnífic concert la vigència universal de l’ethio- jazz. ●