Libèl·lula i constel·lació

Magda Bolumar exposa les seves pintures a la galeria Marc Domènech

Fa dos anys, la suggestiva obra de Magda Bolumar (Caldes d’Estrac, 1936) va ser rescatada de l’oblit per la galeria Marc Domènech, que va presentar una memorable mostra de dibuixos dels anys 60 i 70 i un llibre amb textos de Laura Lucas, Cirici Pellicer i Joan Brossa. Marc Domènech ara presenta una altra esplèndida exposició de Bolumar, Xarpelleres 1960-1980 (fins al 28 de gener del 2022). És la primera mostra en quatre dècades dedicada a les arpilleres que va pintar des del 1960 fins als inicis dels 80.

Les diverses expressions de les arts plàstiques equivalen a maneres diferents i complementàries de percebre, comprendre, sentir, representar i reimaginar la realitat visible, viscuda o experimentable. En el cas de Bolumar, es tracta d’una visió unitiva i poètica, atenta a l’essència originària que és comuna en totes les coses, i que es manifesta en formes diverses, però també amb aspectes semblants o equivalents. Segons aquesta visió, els diferents elements poden conviure i les seves relacions poden ser de contrapunt, d’harmonia – fins i tot en la mancança o el trencament–, d’equilibri i de complementarietat. Aquesta cosmovisió és la que més concorda amb les millors possibilitats de l’existència humana i no humana, precisament perquè concedeix atenció a les diferents maneres, nivells i escales que hi ha a la natura, al cosmos.

Les formes i figures que compon Bolumar no es poden reduir a una sola definició. Tot i que la contundència de la seva expressió plàstica i de la claredat de la seva concepció i de la seva construcció tendeixen a la polisèmia poètica, a l’antidefinició i a la multiplicitat, com si fossin manifestacions vitals de la unitat originària, ‘Sen e títol’, 1970, acrílic sobre tela de Magda Bolumar d’una energia generadora de contínues transformacions. En aquestes pintures, les distàncies, les diferències i les tensions inicials arriben a configurar conjunts caracteritzats per la connexió, la constel·lació, la barreja o la unió.

Hi ha un espai en què hi ha punts o centres d’energia i línies –de vegades discontínues– o fils d’unió ben traçats i trenats. En aquests espais, que podrien ser paisatges celestes o d’un bosc, hi ha cercles de llum que poden evocar llunes difuses, cuques de llum, flors en la nit o llums d’un peix abissal. I apareixen figures que podrien ser tant un insecte alat com una constel·lació d’astres, una estranya planta ramificada, un animal que no existeix o fins i tot una sensació o un sentiment. De vegades, aquestes formes poden evocar una nau imaginària, una partitura, un instrument musical o també un escenari de circ oníric o de teatre despoblat.

Abans del seu recent rescat, s’acostumava a descriure Bolumar com “la dona de l’escultor Moisès Villèlia”, i només en segon lloc se la considerava l’artista que era. El segle passat el masclisme no era frenat per contrapesos feministes tan potents com els actuals, i els aspirants a campions de l’art, normalment, eren homes amb egos desmesurats, com Picasso, Tàpies o Barceló. Tot i això, els dibuixos i les pintures sobre tela de sac de Bolumar mostren i demostren que és una artista extraordinària, capaç de realitzar una obra lírica, serena, natural i musical com la de Paul Klee, salvatge, delicada, lliure i lúcida com la de Miró, austera com la de Fontana, tan celebradora i amant de l’harmonia i els contrapunts no agressius com la de Calder i tan màgica i visionària com el millor de Wifredo Lam, Roberto Matta i Ponç. ●

“Els dibuixos i les pintures sobre tela de sac demostren que és una artista extraordinària”

.