La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan la sort és un fitxatge
Els tres últims partits del Barça (Espanyol, Benfica i Vila-real) confirmen que la sort i l’atzar són rellevants en el desenllaç de qualsevol història. La preparació i el treball previ són molt importants, però si no creen una superioritat incontestable, deixen marge perquè intervinguin factors imprevisibles. És la gràcia del futbol. Que el discurs de Xavi sigui teòricament impecable no fa nosa. Al contrari: estableix una metodologia i un relat espiritual que endreça i cohesiona però que, a la pràctica, no ho resol tot.
Dissabte, per exemple, Xavi va condemnar Eric Garcia a fer el pena activant aquella sensació, que tant coneixem els culers, de sentir-nos estúpids davant d’una genialitat aparentment absurda. I el pitjor és que, quan ens l’expliquen, hem d’acabar fingint una comprensió inexistent. Mentrestant, els que en saben –per cert: cada vegada n’hi ha més– despleguen uns algoritmes retòrics que intimiden i que ens recorden quan un tècnic motivat passa per casa per reparar la caldera i s’entesta a explicar-nos els mecanismes de l’artefacte.
Al final, la sort i l’atzar estableixen que els davanters rivals no l’encertin i tu sí. Tant és així que, al mateix partit, també pot passar el contrari, que els nostres davanters fallin i els rivals també. Si guanyes, es parlarà de sort i de flor al cul, i hi ha entrenadors (Cruyff o Zidane, per exemple) que ho arrosseguen com un llast que no els fa justícia. Si la sort t’acompanya, però, sigues agraït i no la menystinguis amb un excés de teoria orgànica.
Sobre l’abisme entre la teoria i la pràctica al futbol, m’agrada recordar una conversa (en un gran restaurant d’Alacant) amb dues estrelles dels anys setanta. Internacionals, decisius als seus equips (bàsicament al Barça), llegendes vives, que en diuen els cursis. Propulsats pel vi, van acabar recordant els discursos tàctics de tres o quatre entrenadors, que els atabalaven amb gràfics i pissarres. Després, al camp, ells aplicaven el que havien après jugant i entrenant-se, intuint i compartint, perfeccionant les astúcies i la capacitat d’anticipar-se, la determinació, el talent i, sobretot, la capacitat d’adaptarse al moment. Amb sana nostàlgia (n’hi ha de tòxica), recordaven el dogmatisme pedagògic d’alguns entrenadors, que fins i tot s’empescaven tabarres de coach per motivar-los. En la història recent, quedarà per sempre el fogot de creativitat prepartit de Josep Guardiola. Abans d’una final de la Champions va projectar el famós vídeo de Gladiator i l’equip va saltar al camp paralitzat per un excés de transcendència i res
No ens hem d’avergonyir de no entendre algunes genialitats tàctiques
ponsabilitat que, gràcies a la proverbial indisciplina d’Eto’o, es va acabar quan el camerunès va marcar i l’equip va recuperar tot el treball i el talent acumulats.
Els dos exjugadors del Barça també estaven d’acord que és molt important no demostrar que no estàs entenent res del que t’expliquen els tècnics i que, en tot moment, fingeixis una atenció versemblant. Dissabte, veient com Eric Garcia feia el pena, vaig pensar que si vol progressar haurà d’aprendre a desobeir sense que es noti gaire.