La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Em vaig haver d’esforçar més que els altres per tenir una oportunitat”
Juanín García Exjugador d’handbol del Barça, l’Ademar i el Logronyo
Juanín García (Lleó, 1977) conserva la senzillesa i l’astúcia que des del seu 1,76 el van fer gran. Acaba de publicar la seva biografia, Juanín, la historia del artista. Un mito del balonmano, obra de l’escriptor David Rubio, on no es deixa ni un detall dels 23 anys com a professional. En fa dos que es va retirar de l’handbol i set que va deixar el Barça. En el retorn a Barcelona va conversar amb La Vanguardia.
A què es dedica ara?
L’últim any, fins que va arribar la pandèmia, vaig estar entrenant les categories inferiors de l’Ademar i amb la covid ja no vaig continuar. Continuo fent el campus, a Lleó, i hem acabat el llibre.
Què busca amb la biografia?
Només explicar quines han estat les meves experiències com a esportista professional, les bones i les no tan bones, i que la gent que no em coneix tant sàpiga els meus inicis, o de temes que van passar inadvertits...
Com que continua sent màxim golejador històric de la selecció i de la Lliga. També va guanyar un Mundial (2005), medalla olímpica (2008), una Champions (2011)... Quina és la millor experiència?
Em quedo amb totes. Però les dolentes també serveixen per aprendre’n, millorar i créixer esportivament. Del que em sento més orgullós és que sempre vaig haver d’esforçar-me més que els altres perquè em donessin una oportunitat. Ningú no em va regalar res, amb esforç vaig aconseguir coses que de petit ni m’hauria atrevit a somiar. Algun pal a les rodes em van posar, però em vaig aixecar i vaig continuar lluitant.
Quin en va ser el pitjor?
Quan ets xaval t’ho prens més a la valenta, típics comentaris com “on vas amb aquest físic?”. Com que sempre vaig tenir poc pes, poca estatura, no vaig sentir allò de tenir talent i això t’arriba a ferir quan veus que a d’altres els donen més oportunitats perquè són més alts i més forts.
De la necessitat va fer virtut. Cadascú ha de jugar amb les seves qualitats. No soc alt ni fort, però soc més ràpid i àgil que els altres, em podia anticipar abans, veure l’handbol d’una altra manera, tenir astúcia, em vaig criar en un barri jugant al carrer amb nens 5 anys més grans, els amics del meu germà, i com no et busquessis la vida et quedaves enrere.
Diu al llibre que va tenir diferents “temptatives de retirada”. Quan va voler deixar-ho?
De juvenil, veníem de cinc anys amb els mateixos amics i quan es va acabar l’etapa de formació, alguns se n’anaven fora, d’altres deixaven l’handbol, d’altres pujaven al primer equip... i era com que allò es desfeia. Se’m va obrir un interrogant: què passarà ara? Se’m va fer molt dur.
Explica que diversos entrenadors no van confiar en vostè.
Cada any fitxaven un jugador internacional en el meu lloc. Manolo Cadenas ho va dir: jo vaig créixer a l’Ademar sense la confiança dels meus entrenadors. Era una sospita que tenia.
Qui era el més dur?
Manolo (Cadenas) en la primera època era dur. Imposava. Als noranta, quan va arribar a Lleó, jo era juvenil i pensava: “El dia que em caigui a mi una d’aquestes esbroncades, adeu...”. Una altra temptativa de retirada va ser quan en un entrenament, jugant a futbol sala, vaig xocar amb ell i es va posar a rajar sang pel cap. Em vaig dir: “Jo demà no vinc, aquest paio em fa fora”.
Va tenir mal rotllo amb ell... Vam tenir els nostres alts i baixos quan vaig anar al Barça (2005) i ell era tècnic de l’Ademar. Va ser una sortida una mica traumàtica. Ell va prendre part pel club, i jo esperava un petit suport, un “deixeu en pau el xaval”. Se’m va posar malament. Vam tenir una relació nul·la. Quan ell va venir al Barça es va adonar del que jo havia patit, com quan vam anar a jugar a Lleó: hi vam arribar i em van matar.
Va ser un dels moments més durs de la seva carrera.
Em podia esperar una rebuda no bona, però el que em va arribar va ser... Mai he vist el Palau dels Esports de Lleó xiular i insultar d’aquesta manera ningú. Jo era un xaval que havia jugat 10 anys al primer equip, que el que volia era jugar a handbol, i quan no vaig ser feliç a l’Ademar vaig marxar. Vaig sortir de casa meva per la porta del darrere com un gos apallissat. Vaig sentir que m’havien donat per totes bandes.
La seva retirada de l’handbol, el 2019, va ser induïda per la directiva de l’Ademar. Vostè no es volia retirar encara, amb 41 anys.
Jo volia jugar un any més. La directiva sempre va presumir de dir que em retiraria quan jo volgués. Va ser mentida. No em van donar cap opció de continuar.
Al Barça va jugar 9 cursos (2005-14) i hi va sumar 28 títols. Quin millor record li ha quedat?
Al Barça vaig passar els millors anys de la meva carrera. Tinc molt bons records de tot: els títols, el dia a dia, el tracte... Em va fitxar Xesco [Espar]. M’havien temptat un parell d’anys enrere, amb Valero [Rivera]. Al Barça es van portar de luxe amb mi.
A l’inici era un xic passerell... Ho diu per la roba? Me l’emportava a casa per rentar-la, com havia fet tota la vida. Fins que me’n va advertir Iker [Romero]. Els primers mesos vivia a l’hotel i abans dels entrenaments prenia cafè amb ell. “On vas amb la motxilla?”, em deia. “Deixa la roba i no portis tovallola, que també n’hi ha...”
Amb qui va fer més amistat?
La sortida de l’Ademar “Vaig sortir de casa per la porta del darrere com un gos apallissat; em van donar pertot”
Relació amb Cadenas “De juvenil, entrenant, vaig xocar amb ell i va sagnar... ‘Aquest paio em fa fora’, em vaig dir”
Al Barça “Hi vaig passar els millors anys; duia a casa la roba per rentar-la fins que l’Iker m’ho va dir”
Pascual i Barrufet “És difícil entendre que facin fora algú que va aconseguir tants títols, i allò de Barrufet fa pena”
Amb Iker tenia molt bon rotllo de Lleó i de la selecció. També amb
Barru, com a capità acollia molt bé tothom. Amb Víctor Tomàs també, ha mamat el Barça i aportava als nous el que significa el club.
Amb quin títol es queda?
La primera Lliga Asobal que vam guanyar (2005) i la Champions del 2011, era el gran títol que havia vingut a guanyar.
Quin millor partit recorda?
La Lliga del 2012 ens la jugàvem contra el Ciudad Real i els vaig fer 12 gols al Palau. A la final de la Champions del 2010 en vaig ficar 14, però vam perdre... És com si no haguessis fet res.
Diu que es va sentir molt ben tractat fins i tot en el comiat. Quan veu la sortida dispensada a Barrufet i Pascual, què en pensa?
És complicat. Respecto totes les decisions, però quan a algú que porta tantíssims anys al club com
Pasqui, aconseguint títols importants, se’l despatxa amb contracte, és difícil d’entendre. I això de Barru és més difícil d’explicar: no són 12 anys, en portava 37. Prenen una decisió dient que és el millor per al club, però fa pena, algú que porta tants anys i tan estimat com ell...
Què li sembla el Barça actual?
Hi ha hagut un canvi d’entrenador i ha marxat gent important, com els capitans, i aquest rol l’han d’agafar d’altres. Necessites un temps d’adaptació al cos tècnic nou, i costa, sobretot al començament. Les comparacions són odioses amb el Barça de Pasqui. Deixem que el Barça tingui el seu recorregut. Segur que farà grans temporades com abans amb Pasqui. Que ara no tingui el nivell d’abans... pot ser.
Li agradaria venir al Barça?
Estaria bé. No sé si seria l’indicat. Tinc el títol d’entrenador des del 2007. Hi deixaré el currículum... Però no m’obsessiona.
Si arribés Juanín al Barça, com jugaria? Quin seria el seu segell?
El joc que sempre vam fer a l’Ademar i al Barça era molt dinàmic i físic, atacs directes, córrer sempre, buscar l’anticipació, els errors contraris i recuperacions de pilota abans que la falta...
Això és el Barça de l’any passat.
Pot ser, sí. M’identifico molt amb el joc de l’Ademar i Pasqui. És el segell que he traslladat als nens. ●