Política i llengua: una paradoxa

inculant la llengua catalana a posicions polítiques s’obté un resultat paradoxal. Es crea una bona força de xoc, però la llengua hi perd. El que ara veiem en gros, ja va passar a finals dels 70 amb l’Avui. Aquell diari va ser possible gràcies al micromecenatge de desenes de milers de catalans. Decantant-se pel pujolisme, en va perdre molts de seguida. L’Avui va ser instrument prou eficient... per al nacionalisme, no pas per a la llengua. La història de TV3 és semblant. Té una audiència molt fidel (acostumada a humoristes que riuen per sota el nas parlant de “gossos” ensinistrats a “olorar espanyols”). Presumeix de ser la primera cadena a Catalunya, però ha perdut l’objectiu inicial, que era el de fomentar l’ús del català. Les cadenes en castellà, passen del 80%. Un reducte del 13 al 16%? Útil per a una idea de Catalunya, inútil per al català.

Forjada al foc d’una visió política, es pot crear un esfera lingüística nombrosa, de gran intensitat militant. Però, alhora, s’expulsa una gran bossa de parlants reals o potencials. Una llengua de grans dimensions pot permetre’s el luxe d’expulsar parlants. L’anglès, com el castellà, l’àrab o el xinès, pot permetre’s molts vincles negatius: el menyspreu o la indiferència per altres cultures, la prepotència dels seus parlants que donen per fet que tothom els ha d’entendre. Una política gens sospitosa de proximitat amb el català, Soraya Sáenz de Santamaría, va explicar en un dinar amb periodistes de La Vanguardia que entenia molt bé les susceptibilitats catalanes perquè la seva sogra, portuguesa amb botiga oberta en una ciutat del país del fado, es queixava sempre de la impertinència de molts espanyols: donaven per fet que els havia d’atendre en castellà. El fort no s’ha d’esforçar; els seus errors d’empatia no el penalitzen. El feble, ha de ser intel·ligent i seductor o, per més que plori, pagarà la seva feblesa.

Les dificultats del català són dues. 1) La integració de la immigració africana es fa en castellà; i la llatinoamericana no fa el pas al català. 2) Les plataformes digitals, les xarxes socials i internet en general, condicionades pel factor massiu ( likes, viralitat, audiència), estan encongint l’espai de les llengües de vida precària com la catalana, però també de l’italià, el francès i altres llengües de pes.

S’imposen les que apleguen parlants per centenars de milions. No dic que la força del castellà no sigui també política. Però ara sobretot és conseqüència de la tirania de l’audiència en el món digital. Si un jove de Barcelona vol ser famós al TikTok, tria el castellà encara que a casa seva siguin indepes. El nus és aquí. Recla

La tirania de l’audiència en el món digital: aquest és el nus lingüístic

ma un bon estudi diagnòstic i, després, un pla per potenciar el català com a llengua de prestigi. Pla que, per ser eficaç, hauria de ser unitari: obligar els catalans a triar entre el sentiment català o l’espanyol pot ser una tàctica política eficaç a curt termini, però segur que és una estratègia lingüísticament suïcida.