Tragèdia a l’oficina bancària ocupada

Un home, una dona i dos nens d’un i tres anys van morir ahir a la matinada en l’incendi declarat en uns baixos de la plaça Tetuan de Barcelona. Altres persones van ser ateses després d’haver inhalat fums. El local en què es va produir l’incendi és una planta baixa que al seu dia va acollir una oficina bancària, ocupada irregularment fa més d’un any.

El succés ha produït una gran consternació. Costa d’acceptar que en una ciutat com Barcelona es produeixin accidents tan luctuosos. Però es produeixen. Perquè a Barcelona hi ha persones que viuen sense accés a una llar, al llindar de la misèria. I perquè el risc d’accident mortal en habitatges tan precaris és elevat i, de tant en tant, es materialitza. Per exemple, ahir a la matinada, quan van morir entre flames quatre persones. O l’any passat, quan van morir en un incendi tres residents en uns baixos de la Barceloneta. O dos ocupants d’una nau a Badalona...

Cal provar d’evitar aquest tipus de sinistres, que, com es veu, es reiteren. L’Ajuntament de Barcelona presta assistència regular, alimentària o escolar, a més de 700 persones que viuen en condicions similars a les de les víctimes mortals. I és una xifra probablement molt inferior a la del nombre real de persones que sobreviuen de manera deficitària. El problema hi és i és ben present, de vegades al nostre veïnat més immediat. Però el que es fa per resoldre’l sol ser insuficient. Són situacions enquistades, que es poden prolongar anys i panys. Fins que de vegades, com ahir, tenen un final abrupte i tràgic.

La pregunta cau pel seu propi pes: què podem fer perquè no es repeteixi un fet com el d’ahir?

L’alcaldessa Ada Colau va afirmar després de la desgràcia que l’Ajuntament prestava serveis a les persones que van morir (ho va fer en prop de noranta ocasions). I va assenyalar les entitats bancàries per haver buidat algunes oficines i haver-se’n desentès després –va dir Colau–, assistint passivament a la seva ocupació.

És probable que les responsabilitats, més o menys directes, d’aquesta tragèdia estiguin repartides. Una firma bancària, o d’una altra mena, ha de prendre les mesures pertinents perquè locals que han estat seus i han deixat de tenir l’antiga funció no es converteixin en habitatges d’ocupes on les condicions de seguretat deixen molt a desitjar. Potser ajudaria tapiar els accessos a aquests locals per evitar que s’utilitzin irregularment. L’Ajuntament, per la seva banda, ha de tenir –i en té– coneixement del màxim nombre possible d’aquests assentaments il·legals, i tot seguit hauria d’actuar en conseqüència, evitant que menors d’edat visquin de manera tan precària. I les lleis han de permetre que aquests moviments es produeixin amb la diligència necessària perquè, en última instància, no s’arribi a patir tragèdies com la que comentem.

Si hi ha res que serveix de ben poca cosa és que les diferents institucions a les quals es poden demanar explicacions per fets tan lamentables s’estimin més, en aquest tràngol, llançar-se els trastos pel cap. Sempre és millor col·laborar que creuar acusacions. La primera opció pot contribuir a trobar solucions amb un suport ampli. La segona, si no s’actua contra les arrels del problema, només contribueix a propiciar-ne la reproducció en un futur més proper que llunyà.

Una família ha perdut la vida en un incendi a l’antiga oficina bancària que ocupava. La seva falta va ser viure, mancada de millors recursos, en condicions infrahumanes. Els diferents agents socials haurien de trobar la manera per cooperar i evitar que una tragèdia així es reprodueixi. ●

Les institucions han d’evitar que un succés com aquest es repeteixi