Pressupostos i prejudicis

Si visquéssim en una societat sense prejudicis, seríem al millor dels mons. No hi hauria guerres ni conflictes i podríem assolir la pau perpètua kantiana. Però com recorda Hannah Arendt al seu assaig sobre la política, “no hi ha pròpiament cap forma de societat que no es basi més o menys en els prejudicis, mitjançant els quals admet uns determinats tipus humans i n’exclou d’altres”.

Es tracta, en tot cas, de reduir l’impacte real dels prejudicis que fan inviable la convivència, fins i tot en societats democràtiques i tolerants. Ser optimista en els temps que corren pot semblar una ingenuïtat de persona mal informada. Malgrat això, penso que es poden trobar punts d’acord amb l’adversari, amb el que pensa diferent o fins i tot amb l’enemic polític irreconciliable.

L’aprovació dels pressupostos sempre és un pas positiu per a qualsevol govern democràtic. Els que Pedro Sánchez ha aconseguit passar a la fase de debat parlamentari amb el suport d’onze partits tenen un aire de sapastrada bonista amb similituds de mercat persa. Ja veurem com quadren els comptes sobre uns ingressos que depenen en bona part dels fons de recuperació que ha d’atorgar la Unió Europea. Però és millor un acord precari o insuficient que un no-acord.

Es tracta de 140.000 milions d’euros que arribaran gradualment a mesura que es presentin projectes que s’emmarquin en les condicions de digitalització i sostenibilitat de l’economia espanyola. Té mèrit haver assolit acords amb els seus socis de Podem, amb fortes discrepàncies dintre del Govern, amb ERC, Bildu, el PNB i altres partits minoritaris que aprofiten l’avinentesa per acon

La força dels fets obliga a abandonar en temps de crisi la retòrica partidista

seguir millores en els seus àmbits territorials. El problema no és el relat, sinó els fets que poden entorpir l’execució de les mesures acordades. La inflació serà un element desestabilitzador en la mesura que influeixi en la capacitat adquisitiva dels salaris precaris de la gran majoria de treballadors. El descontentament social ja comença a sortir als carrers. Però és molt millor afrontar les futures tensions amb pressupostos aprovats.

Amb un relat diferent i amb fortes discrepàncies entre programes i partits s’han admès a tràmit els pressupostos de la Generalitat. A Pere Aragonès se li ha trencat el bloc independentista, substituint la crossa anticapitalista de la CUP per l’esquerra que representen els comuns de Jéssica Albiach. És un petit gest inesperat però que reflecteix l’estat agònic del procés tal com havia estat dissenyat pels qui van prometre la independència en divuit mesos. Els prejudicis existeixen, però els fets els han atenuat.

El discurs continua carregat de retòrica i d’incompatibilitats amb els adversaris, però el pes de la realitat es va imposant perquè, finalment, la força de la societat plural i diversa és superior als blocs enfrontats. S’ha fabricat un imaginari irreal des de la parcialitat dels partits que només representen parts de la societat. Els valors de la convivència, el progrés i la recuperació econòmica en temps de crisi han prevalgut sobre la idea d’una Catalunya on més de la meitat de catalans se sentin descartats. No té gaire sentit que un pacte pressupostari amb els socialistes a Madrid no es pugui produir amb els mateixos socialistes a Barcelona.

Són prejudicis que venen de lluny i que es donen tant entre partits independentistes com entre catalans de tota mena que poden pensar diferentment però que tenen en comú la defensa dels interessos dels ciutadans, que és el primer que s’ha de protegir. ●