Almudena, sempre

La primera vegada que vaig veure Almudena Grandes ella tenia 29 anys i jo 27. Em van enviar a Madrid per entrevistarla perquè acabava de guanyar el premi La Sonrisa Vertical, de literatura eròtica, amb Las edades de Lulú, un llibre iniciàtic que va canviar el panorama literari espanyol pel que fa a transgressió sexual. Enquistats en la miopia de l’època, alguns s’havien escandalitzat amb les escenes d’orgies, incestos, sodomies i trios, sense albirar més enllà del seu nas.

Em va sorprendre la casa, solemne i acollidora, amb algun moble que semblava isabelí, com si esperés el cul de Galdós. Vam xerrar, va fer croquetes casolanes i vaig entendre que, per a la meva generació, aquella dona era la bomba. Generosa, bonica, intel·ligent, batalladora i sense filtre.

Amb el temps, van ser tantes les ferides que ens va mostrar de la història malmesa d’aquest país, tanta la gent que s’ha sentit abraçada pels seus personatges, que vam libar les seves novel·les com a ritual de temporada. Recalar en ella era saber-se protegit, validar el perdedor, el llibre que no et falla: era arribar a casa.

Després vam coincidir a Barcelona diversos Sant Jordi, quan el meu company de vida firmava al seu costat; els recordo rient alhora amb aquelles rialles sonores i fresques que alimenten esperits. Conversant amb la família de Tusquets. Quan el Manuel tornava a casa de compartir amb l’Almudena, i encara que ell ja carregava amb la seva pròpia dosi de càncer, tornava pletòric. Hi ha qui sap unir dues vides en una.

I encara avui em passa una cosa que li vaig comentar. Els ulls de l’Almudena, quan mires les fotos, tenen l’efecte Mona Lisa: et persegueixen tant se val l’angle des d’on miris.

Ha deixat centenars de pàgines en blanc, munts d’orfes de les seves paraules, i ningú no podrà substituir el seu talent. Però la seva mirada, la humana i la literària, ens perseguirà; la portarem amb nosaltres allà on anem. ●

Recalar en ella era saber-se protegit, el llibre que no et falla, era arribar a casa