La tirania social

Sembla acreditat que amb l’excusa de la pandèmia els governs s’han envalentit novament en la seva històrica temptació d’immiscir-se en la vida ciutadana. Especialment a la vella Europa, últimament hem assistit a una infinitat de decisions desproporcionades –sovint en forma de simple ocurrència– lesives de drets civils fonamentals, sense cap rubor.

Així, fins no fa gaires mesos, hem pogut contemplar com diferents agents de policia irrompien impunement en domicilis particulars, sense cap autorització judicial, perseguint ni més ni menys que colles de joves i adults, culpables de grans malifetes com ara reunir-se, beure i ballar més del compte, a casa seva, per cert. En nom de la salut pública, hem assistit a restriccions a la nostra mobilitat, a violacions de les nostres dades i intimitat, i a la proliferació de discursos paternalistes i moralitzants que han abandonat, sense manies, la presumpta neutralitat moral exigible a qualsevol democràcia liberal que es preï. Qui ens havia de dir que els nostres governants s’atrevirien fins i tot a demonitzar el fet de sortir a menjar a un restaurant o a voler divertir-se i fer el tronera si no acredites estar vacunat.

Més enllà de la raonable justificació que aporta l’excepcionalitat de les circumstàncies viscudes, el tema ens ha d’alertar perquè entronca amb un corrent ideològic de fons que, sense pressa ni pausa, a dreta i esquerra, expandeix ja d’entrada el seu intrusisme en les nostres vides.

Les iniciatives extravagants del ministre Alberto Garzón en són una bona mostra. Si primer va sorprendre a propis i estranys amb la seva croada particular contra el consum de carn vermella (recordeu que el mateix Pedro Sánchez el va haver d’esmenar advertint que ell continuaria endrapant unes bones mitjanes), poc després el capitost ens va clavar primer l’anunci que havia de prohibir la publicitat de dolços, especialment de caràcter industrial, en horari infantil, i pocs dies després ens va obsequiar amb un xocant llibre de receptes de cuina “ràpides, senzilles, barates i saludables”, que, a més de menysprear la dieta mediterrània, entre altres delícies gosava proposar un menú basat en xips de kale, guacamole amb bastonets de pastanaga i altres menges suculentes, com es pot comprovar tot plegat propi de la nostra tradició més arrelada.

En la seva temptació intrusiva, tampoc la Generalitat i els ajuntaments no queden curts. Amb prou feines sense liberals a l’hemicicle i amb un Govern encara atrapat en l’esquerranisme heretat del procés, el nou envit sembla que es manifestarà en diversos fronts. Així, des del departament que significativament porta per nom Salut i no Sanitat, es prepara una nova llei de prevenció d’addiccions que, amb el pretext d’actualitzar la del 1985, pretén irrompre amb noves regulacions, prohibicions i multes en l’àmbit del joc, del consum d’alcohol, tabac i altres drogues. Lluny de conformar-se amb el foment de polítiques educatives o amb recomanacions prudents, amb els nostres impostos el Govern prepara una nova teràpia social, basada en el xarop de bastó, com en temps de la Inquisició i de Calví. Així que, si en l’exercici legítim de les vostres llibertats us voleu anar a gastar uns euros al casino de torn, aprofiteu perquè, per molt responsablement que jugueu, és possible que aquesta pràctica aviat acabi sent un delicte. No ho serà el foment de la Grossa de Cap d’Any, lògicament, ja que aquesta interessa a les arques públiques, però sí la infinitat d’altres activitats recreatives amb ànim de lucre, segons les dades del Govern (que no coneix ningú), totalment indecents i addictives. També el consum de tabac, alcohol i altres drogues experimentarà un nou pas persecutori, atès que sembla acreditat que és l’Estat i no cadascú de nosaltres qui sap què ens ha de fer feliços i què és immoral. De la prostitució, ni en parlem, ja que és obvi que necessitar suport psicològic o un massatge és legítim, però pretendre comprar afecte o sexe és pecat.

Em temo que, com ja va advertir al seu dia John Stuart Mill, engrossint dia a dia el papa Estat, arriba un moment que ni el tsar no pot controlar els seus propis funcionaris, cada vegada més autoreferencials i insensibles al nervi de la societat que els paga i, el més greu, disposats a lesionar l’autonomia moral individual, allò que feia de cadascun de nosaltres mereixedors del qualificatiu de ciutadans lliures i responsables. Així anem. ●

Sembla que és l’Estat i no cadascú de nosaltres qui sap què ens ha de fer feliços i què és immoral

ÀLEX GARCIA