De blocs i rancúnies

Cada esdeveniment polític que es produeix a Espanya és un avanç (perillós?) cap a la confrontació dels blocs. Es va demostrar en l’aprovació dels pressupostos: a una banda, els 188 diputats que van donar el sí. A l’altra, el bloc conservador, ara com ara minoritari. Cap dels onze partits que van votar a favor no donaria avui el seu vot a uns comptes del Partit Popular, i encara menys si fossin fruit d’una aliança amb Vox. Es va tornar a demostrar a la manifestació de policies i guàrdies civils. Els partits del front conservador van anar a donar-hi suport i capitalitzar-la amb un detall que perjudica els manifestants i les seves reivindicacions, moltes de les quals són raonables: es va aclamar Santiago Abascal al crit de “president” i van fer igual amb Isabel Díaz Ayuso. No va assistir-hi ningú dels partits que sostenen la coalició de govern. La falsa imatge que va quedar va ser la d’unes forces de l’ordre alineades amb el bloc con

El to de la confrontació cada dia és més aspre, frontista i carregat d’odis

servador, que no beneficia gens la seva exigència de neutralitat.

No passaria res si tot quedés en això: els blocs ja estaven funcionant abans com a tals i, com es diu en alguns pobles, “al més espavilat totes li ponen”. Si Sánchez és més hàbil o la seva ideologia més oberta per captar aliats, seus són els mèrits i seus els beneficis. Si la dreta es mostra incapaç de rebre adhesions, seu és el problema que ha de revisar.

Però no vull parlar de majories i minories, que el temps s’encarrega de canviar-les. Vull parlar del to de la confrontació: cada dia és més aspre, més frontista i més carregat d’odis. La simplificació dels missatges condueix a fer que l’esquerra qualifiqui la dreta de franquista i, en alguns ambients, de feixista. A la contra, la dreta fa un discurs que situa l’esquerra governant en la munió confusa dels destructors d’Espanya i de l’ordre constitucional. No hi ha dia que no es publiqui una declaració en aquest sentit i amb abundant ressò i aplaudiments mediàtics. La polarització ja ha passat dels partits als mitjans informatius i, al ritme que va, aviat serà al cos social. El temps dirà si és greu. De moment, el que diu la història és que la divisió acompanyada de rancúnia sempre ha estat la gran enemiga de la convivència pacífica en aquest país. ●