La Vanguardia (Català-1ª edició)
La fridamania que no cessa
Exposicions immersives i noves publicacions reactiven el culte a l’artista
Cap altra artista no exerceix tanta fascinació popular com Frida Kahlo (Ciutat de Mèxic, 19071954), la dona que, com va dir un amic seu, va viure morint i la personalitat de la qual, potser el seu èxit més gran, continua suscitant curiositat insaciable i saberudes investigacions acadèmiques. La seva cara, lleugerament decantada, amb les celles unides i una ombra de bigoti sobre els llavis, mai del tot somrient, és una icona àmpliament reconeixible, i la seva vida i la seva obra, tan estretament entrellaçades, no deixen de donar peu a tota mena de biografies, monumentals monografies, exposicions internacionals i cursos universitaris, però també a documentals de televisió, pel·lícules,
Va viure morint i el dolor s’entrellaça a la seva obra; cap altra artista no exerceix més fascinació popular
programes de ràdio, obres de teatre, concentracions de fans, imants de nevera o licors de tequila... Fins i tot hi ha una Barbie Frida i estrelles del pop com Beyoncé han adoptat la seva manera de vestir. La fridamania, lluny d’amainar, viu un dels grans moments.
Gairebé setanta anys després de la seva mort, als 47 anys, el culte a la pintora mexicana (té més de 800.000 seguidors a Instagram) s’ha vist alimentat les últimes setmanes per la venda en subhasta d’un dels seus autoretrats tardans, Diego i jo, per 34,9 milions de dòlars, fet que la converteix en l’artista llatinoamericana més cotitzada de tots els temps, fins a eclipsar el seu espòs, Diego Rivera, la reputació del qual, així com els seus preus, una vegada la van eclipsar a ella. Justícia poètica: amb motiu de la seva primera exposició a Nova York, el 1938, la revista Vogue la va presentar en portada com “Madame Diego Rivera”, “ara Diego és el marit de Frida”, assenyala el fotògraf i historiador mexicà Pablo Ortiz Monasterio, un dels autors del llibre El Universo Frida Kahlo, recentment editat per l’editorial RM i el museu de l’artista La Casa Azul, que aporta noves mirades sobre la seva obra i treu a la llum algunes de la fotografies que hi havia a la casa on va conviure la parella a
A la Casa Azul $%&'()*(& +,-&.( & /& 0&*& 12,/3 & 0454&67.8 1/ '9:9'* ;) :& 9*6'),'9< =1>,? *9 '9('&(@ (,
Amb Dieg! Rivera" N)9A4 ) O')B& & I4'B B9 /& ('&P).9'& 1B9/)J (&3 & Q46;)-)/643 9/ CDRC8 $& G&'9J //& B%&'()*(9* :& 6;)6& 9. &A4*(4 B9 CDEF 5 (9 B9B)6& (;)* G;4(4 H)(; I,J (9. 4+ &-4'K8 L* B9*64.9)M /%&,J (4' B9 /& )-&(A98 -&.(9.)' ,.& '9/&6)@ (9-G9*J (,4*& >,9 9/* :& G4'(&' & B):4'J 6)&'J*9 ) B9*G'S* & 6&*&'J*9 G9' *9A4.& :9A&B&8
El crític de cinema, professor i pare de dos fills, publica un llibre ple d’amor pel setè art perquè petits i grans comparteixin emocions a través de les pel·lícules de la nostra vida en un viatge des de la infantesa fins a la maduresa, emocional i intel·lectual. Astrid Meseguer va acabar matant és el narcòtic que prenia per calmar-lo, el Demerol, a què s’havia fet addicta després que li amputessin la cama. I segons la meva opinió, la seva gran obra mestra és aquest enorme conjunt de fotografies que li van fer mirant el dolor a la cara”, opina Ortiz Monasterio.
Frida era filla de fotògraf, Guillermo Khalo, que durant anys va conrear l’autoretrat d’una manera molt inventiva, ja fos des de la comicitat, la malenconia o la nuesa, “de tal manera que l’autorepresentació, el posicionament del cos com a part central de l’obra, un moviment fonamental en l’art del segle XX i del qual va ser pionera, formava part de la mateixa naturalesa de Frida”, continua el fotògraf, que recorda que per a la construcció del seu propi personatge va inventar, per exemple, que el seu pare, alemany, era d’origen jueu i gitano, cosa que es va comprovar que no era cert, i fins i tot va canviar la data del seu naixement. “Va venir al món el 1907, però en un moment donat va decidir que havia nascut el 1910, perquè coincidís amb la Revolució mexicana, ella que era comunista, i fins i tot es va prendre la com pot veure’s en una foto de Nickolas Muray en què se la veu tombada de bocaterrosa al llit d’un hospital, mirant-lo presumida i insinuant, mentre li mostra la seva cintura nua”.
La publicació, que arriba poc després de l’edició d’una monografia de la seva obra pictòrica completa per part de Taschen, coincideix amb la inauguració, ahir, al centre d’arts digitals Ideal, de Frida Kahlo, la vida d’un mite, una biografia immersiva que a partir de fotografies històriques, pel·lícules, entorns digitals, instal·lacions artístiques, holografies i realitat virtual s’endinsa en la història d’una dona que va patir una poliomielitis infantil, un accident d’autobús als 17 anys que li va arruïnar la pelvis i la va deixar amb un dolor constant i incapaç de tenir fills i un matrimoni tempestuós. També en la d’una artista valenta i indomable que va ser clau en l’avantguarda mexicana. Amant de Trotsky, amiga de Duchamp o Picasso, feminista, bisexual, comunista....
A diferència de les seves experiències anteriors ( Monet, Barcelona memòria fotogràfica o Klimt, que han estat vistes per 300.000 espectadors), aquí no hi ha reproduccions d’obres, per la dificultat i l’alt cost dels drets, però també “per la necessitat de reinventarnos i fer un pas més en els llenguatges immersius”, assenyala el seu director Jordi Sellas, que remarca que malgrat que es tracta d’una concepció ideada als dos costats de l’Atlàntic, totes les peces són de “quilòmetre 0”, creades per artistes i estudis de Poblenou. Des de les espectaculars projeccions de Dimarts Studio a l’experiència de realitat virtual de blit,
Més infoTmació a: www.lavanguaTdia.com/cultuTa
El centre d’arts digitals Ideal inaugura una primera i ambiciosa biografia immersiva
L’artista va construir minuciosament el seu personatge i va posar per als fotògrafs pensant en el dolor
Es pot llegir a la pàgina web d’Ibercamera sobre el rerefons del concert d’avui: “Maria João Pires va escoltar per primera vegada Fumiaki Miura a Tòquio el 2019. Fascinada pel so del seu violí i la seva musicalitat, la Maria João ens va demanar que organitzéssim un recital amb ell”. Però la pandèmia i la greu caiguda que va patir Pires al setembre mentre passejava per Riga ho van alterar tot. Amb tot, serà avui, quan finalment la pianista portuguesa i el violinista japonès faran realitat aquell desig o petició al Palau de la Música (20.30 h).
El programa elaborat per a l’ocasió és altament atractiu; hi sobresurt la gloriosa sonata Primavera per a piano i violí de Beethoven, que serà precedida per Tres romances per a violí i piano de Schumann, la Sonata per a violí i piano de Debussy i la Sonatina de Schubert.
Però el que fa especialment interessant la vetllada musical és la trobada de dos intèrprets clarament diferenciats però alhora tan semblants pel que fa a la permanent recerca musical. I en aquesta trobada, destaca per a l’aficionat local la presència d’aquest excel·lent músic que és el japonès Fumiaki Miura. No només per la seva contrastada qualitat com a violinista, sinó perquè aquests dies farà un insòlit doblet en escenaris barcelonins: avui, l’esmentada joint venture amb Maria João Pires en el cicle Ibercamera, i divendres, dissabte i diumenge al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida per Pinchas Zukerman. Amb ells interpretarà el Somni d’una nit d’estiu, el Concert per a violí, la Quarta simfonia – italiana– de Mendelssohn i el Doble concert per a violí de Bach.
A la roda de premsa oferta ahir a l’Auditori, a què van assistir els tres músics així com Josep Maria Prat, president d’Ibercamera, i Robert Brufau, màxim responsable de l’Auditori, aquest va recordar que “Miura s’estrena als nostres escenaris”, i Pires i Miura van celebrar poder tocar junts per primera vegada així com “aprendre” l’un de l’altre. Especialment involucrat es va mostrar el músic nipó, de 28 anys, que va assegurar que “és un honor fer música amb aquestes dues llegendes vives. Tindrem grans experiències al concert. Quan parlem surten moltes històries”, va assegurar, per elogiar especialment Pires, de qui va dir: “Tocar amb ella m’ha fet experimentar una sensació inèdita”.
Per la seva banda, la pianista portuguesa també va ponderar les qualitats de Miura afirmant que “no només és un gran talent, sinó que és una persona capaç de gaudir descobrint música, noves coses i noves possibilitats”. Si bé va reconèixer que ara mateix estan en una fase de coneixe’s l’un a l’altre, va dir que ha tocat amb “molt pocs” grans violinistes durant la seva carrera.
Mentre que Pires, que ha visitat amb assiduïtat Barcelona (28 vegades en el cicle Ibercamera), va recordar que va créixer pensant que “Espanya era un país enemic” per les males relacions entre el règim de Salazar i el de Franco, Miura es va desfer en elogis per a la capital catalana. “També soc molt afortunat perquè Barcelona és la meva ciutat preferida; hi vaig arribar fa tres anys, i em vaig enamorar de la ciutat i de la seva cuina”. ●