Menys negacionisme i més museu

La última cinta desde Bosnia és un magnífic documental sobre Sifa Suljic, una dona que va aconseguir fugir de la guerra, juntament amb els seus fills petits, poc abans que els homes de la seva família fossin exterminats per l’exèrcit serbi. Abans de la matança van rebre una cinta VHS de l’última reunió. Vint-i-cinc anys després, ja totalment integrats a Catalunya, tornen a Srebrenica en companyia d’Albert Solé, Joan Salicrú i la resta de l’equip de la pel·lícula, per visitar les ruïnes de la casa familiar, els escenaris de l’horror, el cementiri, el dipòsit d’esquelets. Per comparar el tristíssim present amb aquestes imatges d’un passat en què encara era possible riure. Moltes de les víctimes continuen desaparegudes. És molt difícil construir sobre aquesta absència futur.

L’alcalde de Srebrenica nega el genocidi davant la càmera en una escena que recorda a les d’un projecte afí, Mi legado nazi (Filmin), de David Evans, en què Philippe Sands va reunir dos fills de jerarques nazis que tenen visions antagòniques sobre la culpa dels seus pares. La última oración de Ruta de escape (Anagrama), del mateix Sands, obre la finestra d’esperança que queda tancada al final del documental. Una dona escriu a les seves xarxes socials: “El meu avi va ser un genocida”.

El segle XX va acabar amb la construcció a tot el món de memorials i de museus per recordar unes atrocitats que no s’haurien de repetir. El problema és que els pilars que sostenen el segle XXI no són físics, sinó digitals. Entre el 1998, quan es funda Google, i el 2005, quan es funda Facebook, es crea l’arquitectura virtual que sosté la nostra realitat. Una estructura que afavoreix tant els negacionismes més antics com els nous (el coronavirus o fins i tot el clítoris). Els algoritmes afavoreixen la propagació dels baixos instints i, amb aquests, de la ultradreta. Jair Bolsonaro, Donald Trump, Santiago Abascal o José Antonio Kast no haurien arribat on han arribat sense aquest perillosíssim biaix.

Som una minoria els que veiem pel·lícules com La última cinta desde Bosnia o Mi legado nazi; llegim llibres com els de Sands; o vigilem els vigilants (els algoritmes). Una immensa minoria, no obstant això, que ha de continuar llegint, recordant i compartint a les xarxes socials i altres entorns digitals les obres i els discursos que poden activar a les pantalles els mateixos fets, les mateixes veritats que s’ensenyen als museus de la memòria. Perquè, com ens recorda Ramón Andrés al seu infinit Diccionario de música, mitología, magia y religión (Acantilado), museu era el nom grec de l’espai “on l’art, el coneixement i el saber eren atesos i exercitats”. El seu esperit pot reproduir-se a qualsevol lloc. També a TikTok o a Twitter.

Els algoritmes afavoreixen la propagació dels baixos instints i, amb aquests darrers, els de la ultradreta