Quan omplirà estadis l’Alexia?

Alexia Putellas va protagonitzar ahir la portada de tots els diaris esportius d’Espanya, ni més ni menys que quatre, xifra sense comparació a Europa. He conegut poques dones que llegeixin premsa esportiva, cosa que ni és científic ni va a missa però em suggereix que es tracta d’un producte masculí, com el futbol fins fa quatre dies.

Des d’ahir, fins i tot Mariano Rajoy, el més cèlebre lector de Marca, sap qui és la segona Pilota d’Or del futbol espanyol i els seus gols van ser emesos una vegada i una altra per totes les televisions per certificar l’avanç espectacular del futbol femení (ja sé que està malament adjectivar-lo, però pitjor seria no distingir-lo a efectes de la comprensió lectora). Aquestes portades tenen un doble mèrit: fer justícia a una esportista que s’ho ha treballat i ofereix espectacle i demostrar que l’aficionat “de tota la vida” respecta, vol i desitja que el futbol femení tiri endavant (no tot és altruisme: a un culer li consola veure que la marca Barça continua al mapa).

Per a mi, hi ha tres coses que m’impedeixen vibrar amb el futbol femení i seguir regularment els partits de lliga, per molt que faci l’esforç. El primer obstacle és l’abismal diferència existent entre el FC Barcelona i la resta de clubs espanyols, com passa en l’handbol. Quan un partit està dat i beneït al cap de

Del futbol femení em refreda l’aclaparadora superioritat del Barça i les cantades de les porteres

quinze minuts de joc perd interès. I més quan es tracta d’un projecte nou l’objectiu del qual, suposo, és que els estadis s’omplin en proporcions semblants. Si la superioritat aclaparadora del Barça es manté, quina gràcia hi ha? Les fórmules dels Estats Units d’equilibri entre equips semblen una opció assenyada, encara que vagi contra la filosofia històrica dels clubs. I el Reial Madrid no sembla que hi estigui disposat, cosa tan respectable com el contrari (si depengués del seu president potser no quedaria res tret del primer equip de futbol masculí).

El segon inconvenient és veure les graderies despoblades i no només quan els partits es disputen a hores estrafolàries. Parlo de diumenges al matí o dissabtes a la tarda. El futbol femení necessita públic i, especialment, públic femení. I no hi distingeixo res semblant al fervor. Fins i tot diria que hi ha més espectadores en els partits masculins que en els femenins...

El tercer sí però no és el desequilibri entre línies i posicions. Mentre que ofensivament un percep qualitat, idees i tècnica, les defenses transmeten unes debilitats majúscules, impressió que reblen els errors habituals de les porteres. Res no desllueix més un partit que es decideixi per les cantades del porter. Quan passa això, el gol es devalua. I el gol ho és tot al futbol sense adjectius.