“Pregunteu-vos com viure més amb menys”

El minimalisme era art: per què l’ha convertit en forma de vida? El minimalisme només era artístic als seixanta; de seguida es va transformar també en un estil de vida –i molt intel·ligent– quan vaig arribar a Los Angeles des de Dayton (Ohio), que va ser orgullós cinturó de l’acer i avui és òxid.

Tan malament veu la seva ciutat?

Quan una ciutat només fabrica una cosa, cotxes, i deixa de fer-ho, s’enfonsa en la desesperació. Avui ja només és la capital de la droga. I allà vaig ser molt desgraciat.

Família pobra?

No al començament. El meu pare era metge de la Força Aèria i la mare, secretària. Però el pare un dia va tenir un trastorn bipolar i va començar a beure...

Vostè va patir el seu alcoholisme?

Recordo el meu pare apagant un cigarret als pits de la meva mare. Però continuàvem comprant munts de tot. A casa ningú no estalviava ni feia números. I vam acabar menjant de la beneficència pública.

Gastaven, però s’arruïnaven?

Com mig EUA. Als 18 anys, vaig deixar la universitat i vaig entrar en una empresa on vaig començar des de baix i vaig ser un crac venent; abans dels 30 ja era cap de vendes.

Això és arribar molt jove.

Treballava dia i nit. Com que havia passat tants conflictes de petit, creia que guanyar molts diners em salvaria de qualsevol desgràcia. Vaig aconseguir un sou de sis xifres i em vaig mudar a un barri de grans piscines, cotxes de luxe i més banys que persones.

Va continuar acumulant compres?

Com el que més. La llar mitjana americana compra 300.000 objectes. Acostumem a tenir, per exemple, màquina de fer pa i centenars d’eines sense utilitzar al garatge...

Per què? O, millor, per a què?

Perquè ens eduquen per sentir que comprar més coses també és estar més complet i feliç. A casa hi havia paneroles, però preferíem veure-les entre els trastos que continuàvem comprant que mudar-nos. La meva il·lusió d’ordre era organitzar els meus ninots.

Consumim més avui que llavors?

Acabem de començar! Amb quatre clics compres de tot; el crèdit és barat; gairebé ningú no té formació financera, i et porten la compra a casa en unes hores. I et tornes a preguntar: què més compro per sentir-me millor?

I el màrqueting és cada vegada millor?

Com que saben que estem embotits d’estris, ara ens venen experiències. No és un sopar, sinó l’experiència de luxe en parella, amor; el moble, confort; el cotxe, llibertat; les vacances, família...

No troba que a molts els encanta?

És la recerca compulsiva de felicitat, “the pursuit of happiness” de la nostra Constitució, però a terminis i amb forat financer. Per no acabar pobre i infeliç com la meva família, pregunteu-vos: com viure més amb menys?

No era la idea del moviment hippy als anys seixanta?

És que continua vigent i la reivindico: més compra no és més benestar sinó al revés.

On és el límit entre allò útil i el dispendi?

És una frontera que cadascú traça de manera personal; però el que predico és que tots fem l’exercici de traçar-la .

No voldrà ser una altra Marie Kondo?

Ensenyar a deslliurar-vos dels trastos vells és una altra forma de consumisme, encara que sigui invers. Jo no us dono una llista del que és indispensable: feu-la.

Com?

Cada compra innecessària és la manifestació d’una necessitat profunda que no teniu coberta: falta d’afecte, de reconeixement, d’una feina amb sentit...

Qui no en té cap?

Descobriu la carència en la vostra vida! Després us serà fàcil identificar el que us sobra.

Com distingir el que és necessari?

Proposem 16 regles per no comprar sense sentit, però us les reduiré a una...

Bon minimalista!

Tot el que té es pot classificar en tres piles: essencial, no essencial, o escombraries.

Què és essencial?

Seguretat, menjar, casa, transport, roba... Tot allò que hauríeu de pidolar si no tinguéssiu.

I què és no essencial?

Per exemple, els mobles, que afegeixen valor a la vostra vida, com aquesta taula de cafè que adoro, però són prescindibles.

Els llencem a les escombraries?

Soc minimalista, no miserabilista, ni predico la pobresa. L’exercici definitiu és el de la tercera pila: identificar les escombraries.

Com?

Si no ho feu servir un dia, dos, tres... mesos, no ho trobeu a faltar? Sobra: a les escombraries!

No me’n penediré?

En absolut. I això també passa amb les relacions humanes, amistats, feines, obligacions... Feu la prova i respirareu millor.

El que no falta sobra en la vida?

Perquè la felicitat no és una cosa que cal perseguir, sinó descobrir. Quan et coneixes millor, també tu la descobreixes...

Tinc 40 anys: classifico tot el que tinc en essencial, no essencial i escombraries, que he après a no comprar. Cada compra innecessària revela una carència en la vostra vida: descobriu-la. Soc americà: tenim 300.000 objectes de mitjana a cada llar. Publico ‘Ama a las personas, utiliza las cosas... porque al revés no funciona’

Barcel nISES