Els bons i els dolents

Carme Forcadell, expresidenta del Parlament, ha declarat a El País que “la ferida amb el PSC pel 155 s’hauria d’oblidar, però això costa molt”. L’independentisme, o almenys una part important d’aquest univers, continua culpant els socialistes catalans de les conseqüències del 27-O, sense assumir que no s’hauria aplicat el 155 en el cas que Carles Puigdemont hagués convocat eleccions com s’havia decidit la matinada anterior. Miquel Iceta, en qualitat de primer secretari del PSC, va intentar sense èxit donar seguretats al llavors president de la Generalitat, en el sentit que si es convocava els catalans a les urnes no s’aplicaria cap mesura coactiva. Unes hores després, Carme Forcadell llegia les següents paraules a la Cambra que presidia: “Constituïm la República Catalana com a Estat independent, democràtic i social; dis

Insistir a assenyalar el PSC com a responsable de l’aplicació del 155 és, com a mínim, injust

posem l’entrada en vigor de la llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República i iniciem el procés constituent”.

L’article 155 de la Constitució espanyola està copiat gairebé literalment de l’article 37 de la Constitució alemanya a fi de sancionar un land per l’incompliment dels deures federals. Altres cartes magnes, com la portuguesa, la italiana o l’austríaca, tenen articles semblants. L’ús que es va fer del 155 per part del Govern Rajoy va ser exclusivament per dissoldre el Parlament i convocar eleccions. No dic que no fos un fet traumàtic eliminar de cop i volta el Consell Executiu i la representació parlamentària catalana. Però, específicament, el 155 no va ficar ningú a la presó, ni va obligar ningú a haver d’expatriar-se.

Culpar el PSC del despropòsit del 27-O, els responsables del qual no van tenir el valor de publicar la seva declaració al DOGC, segurament perquè no es van acabar de creure el que havien proclamat, resulta, com a mínim, injust. De ferides d’aquells dies en tenen molts catalans, no només independentistes. O comencem a cicatritzar-les o se’ns ennuvolarà el futur. Els socialistes poden ser decisius, pel seu pes específic i per la posició política, per superar aquest trauma col·lectiu. A tots ens toca fer un exercici no només de pragmatisme, sinó d’empatia amb qui pensa diferent. No hi ha cap altra sortida. ●