Són o no llengües espanyoles?

El que està passant amb la presència del català, l’eusquera i el gallec en la llei de l’Audiovisual que impulsa el Govern central il·lumina de manera ben trista una cosa que alguns ja sabíem: que la pluriculturalitat i la plurinacionalitat de l’Estat es viu, sovint, com un problema i una nosa. Per què?

La resposta primera té a veure amb la tradició, assentada en una idea monolingüe de l’espanyolitat, d’acord amb el centralisme que sobreviu al disseny autonòmic i pren formes molt diverses, entre les quals no és menor el menyspreu –quan no l’odi– a la diferència. Ahir mateix, el ministre de l’Interior va haver de suportar esbroncades i comentaris fora de lloc de diputats del PP i de Vox pel fet de saludar el parlamentari basc Jon Inarritu en eusquera. Així estem.

La resposta segona ens connecta amb la incapacitat del socialisme espanyol a l’hora d’aplicar sense titubejos mesures i polítiques que facin real aquesta idea plural d’Espanya que diuen defensar els que encara utilitzen la paraula federal per referir-se al seu partit. L’acomplexament del PSOE davant la dreta converteix qualsevol assumpte territorialidentitari en un atzucac. Les explicacions elusives de la vicepresidenta Calviño sobre les llengües cooficials a les plataformes audiovisuals no són un bon senyal. I tampoc no ho és el silenci –fins ara– del ministre de Cultura, el català Iceta, que sap que no es pot fer tacticisme amb un material tan sensible.

El professor Josep M. Colomer ha sintetitzat molt bé com arribem fins aquí: “Un imperi ruïnós va fer un Estat feble, el qual va construir una nació incompleta, la qual sustenta una democràcia minoritària. Aquesta és, en poques paraules, la història política de l’Espanya moderna”. Després de poc més de quatre dècades de democràcia, la vida política espanyola continua infectada per la pulsió separadora que neix del centre, el que Gaziel va anomenar “expulsionisme”, que va alimentar el catalanisme, i que ha donat arguments al nou independentisme català, que des del 2010 ocupa la centralitat.

Sembla que ERC i PSOE parlen de llengües i quotes, però, en realitat, parlen de respecte. Serem respectats per l’Executiu de Sánchez els ciutadans que tenim com a primera llengua el català, l’eusquera o el gallec? Seran respectades unes llengües que són tan espanyoles a efectes administratius com el castellà? Serà la llei de l’Audiovisual una nova ocasió de ser tractats els catalans com a espanyols de segona? Respecte és el que s’exigeix. I no s’hi val a escudar-se en normatives europees per fugir d’estudi.

Està clar que els estats de la UE poden fer efectiva la protecció del seu patrimoni lingüístic, també davant aquests tercers que són les poderoses companyies transnacionals del sector audiovisual. I no ho fa únicament França amb les seves lleis d’excepció cultural per blindar el francès davant el pes de la producció i distribució en anglès. També ho fan d’altres. Islàndia –amb tot just 300.000 parlants– té al seu abast un ampli catàleg de Disney amb els seus productes doblats a l’islandès. La llengua catalana té més parlants que diversos idiomes considerats oficials per les institucions europees.

Si hi ha voluntat política, hi ha canvi. La normativa europea és interpretable. Tot passa per una cosa molt simple i revolucionària alhora: que el Govern espanyol lluiti amb Netflix, HBO, Prime i Disney pel català, l’eusquera i el gallec com ho fa pel castellà, ni més ni menys. Seria constitucionalment impecable. Seria una notícia veritablement històrica. ●

Sembla que ERC i PSOE parlen de llengües i quotes, però, en realitat, parlen de respecte