Aprendre a recordar

Quan costa de creure una notícia recent, busques més informació i, encara que ensopeguis amb el mateix fet acompanyat de dades noves que confirmen aquesta realitat, necessites corroborar-la una vegada més, l’enèsima. Dissabte passat, dia en què va morir l’autora d’El corazón helado, durant el temps suspès de la incredulitat, vaig veure el tuit d’Enric Juliana: “Almudena Grandes va venir aquí a estudiar i a escriure”.

Una frase que, si la posem en relació amb l’últim llibre del periodista, ens recorda que Grandes era dels que pensaven que calia preparar-se intel·lectualment per mirar les cares de la veritat. Compromesa amb la representació cultural de la Guerra Civil i la dictadura franquista, pensava que el present i el futur d’Espanya, tots dos, es desxifren a partir del passat, i al passat li va dedicar una sèrie de novel·les històriques que indaguen en la ruptura entre l’ahir i l’avui. Si s’estudia i s’escriu, és per deixar un món millor que el que s’ha trobat, siguis del bàndol que siguis (per emprar un terme que torna a il·lustrar una part del debat públic actual). Altrament, per què prendre’s la molèstia? Ni estudiar ni escriure són el camí més fàcil. Totes dues són activitats que, fetes seriosament, posen a prova els límits físics i intel·lectuals i exigeixen, en la mateixa proporció, amor i dedicació.

Les novel·les històriques d’Almudena Grandes indaguen en la ruptura entre l’ahir i l’avui

No fa gaire vaig consultar la correspondència entre Gustave Flaubert i una amiga escriptora. El primer, després d’excusar-se per haver trigat a respondre, va anar al gra: atès que la seva interlocutora es regirava davant les injustícies del món, li prescrivia la seva recepta, que no era una altra que estudiar, llegir i només després escriure. “En el fervor de l’estudi hi ha grans alegries... A través del pensament, uneixi’s als seus germans de fa tres mil anys; reculli els seus patiments, els seus somnis, i sentirà com el cor i la intel·ligència se li eixamplen”. De l’estudi, li prometia, se surt enlluernat i alegre, i afegia que la humanitat i el món eren com eren, que no es tractava tant de canviar-los com de conèixer-los millor. Em fa l’efecte que aquí Flaubert, en el fons, jugava amb les paraules i que, de fet, si entenem una mica millor el món, en certa manera ja l’estem canviant. Del llegat –que transcendeix l’àmbit literari– d’Almudena Grandes penso en la seva odissea particular: el cicle Episodios de una guerra interminable. Per a aquest projecte, l’autora madrilenya, amb mig cor gadità, no va necessitar viatjar tres mil anys enrere per trobar somnis i patiments dignes de ser estudiats i escrits, tan pròxims que no es veien.

Llums i ombres creen relleu. Si treus les unes o les altres, en resulta un retrat pla, sense ànima. Maniquea per alguns, en universitats estrangeres, en canvi, estudien l’obra de Grandes pel seu desig de transmetre una aproximació més complexa d’herois i vilans i d’explorar la zona grisa en l’entremig. El seu tractament de la memòria és més plural que la visió que alguns en tenen, possiblement lectors de columnes caçades al vol sobre actualitat política en les quals exercia el seu dret a opinar i dissentir amb la responsabilitat de qui pren la paraula. El passat no és un bloc homogeni, ni un relat perfectament travat. Les novel·les creen un espai obert d’exploració, diàleg i entesa on poder sondejar la memòria compartida. O desxifrar un silenci de dècades, prorrogat després amb d’altres d’amnèsia, perquè preguntar no era modern, sinó revisionista i un signe de rancúnia, encara que en altres països europeus sí que es fes. Aquí el moment adient sembla que continua lligat al “torni vostè demà”.

Mirar enrere no significa reobrir ferides, de la mateixa manera que, quan conduïm, mirar pel retrovisor no és una pèrdua de temps, sinó un acte reflex per adonar-nos del que hem deixat enrere i pot comportar un perill. Diu Anne Carson a Nox que història prové d’un antic verb grec que significa preguntar, i que implica indagar, recopilar, dubtar, anhelar, provar i culpar, a més de sorprendre’s amb tot. Segons Heròdot, no hi ha activitat més estranya, ja que la gent se sent satisfeta amb les respostes més xocants. S’estudia i s’escriu també perquè no s’està satisfet amb algunes respostes. ●

DaVLIA GUTIÉRREZ