La Vanguardia (Català-1ª edició)
Per què la sida no té vacuna?
La covid en va tenir una en menys d’un any; el VIH, que va irrompre fa quatre dècades, no
Ahir, 1 de desembre del 2021, es va celebrar un nou dia internacional de la Sida. Ja fa 40 anys que se’n va detectar el primer cas a Espanya, però, malgrat el temps que ha passat, no ha estat possible trobar una vacuna que combati la malaltia. En canvi, en menys d’un any s’ha aconseguit obtenir un immunogen per fer front a la covid. La pregunta, en aquest sentit, és òbvia. Per què la sida encara no té una vacuna quan la covid, mesos després d’aparèixer, ja té diversos immunògens al mercat? “Són completament diferents; el virus del
VIH és moltíssim més complex”, explica a La Vanguardia la doctora Beatriz Mothe, investigadora de la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses de Can Ruti. “De fet, l’estratègia que s’ha utilitzat per a les vacunes de la covid, que és generar anticossos contra la proteïna spike, ubicada a la superfície, és el que va aconseguir la primera candidata a vacuna del VIH, a finals dels vuitanta, però va fracassar”, afegeix.
Amb la covid, els científics sabien que un 90% de les persones que s’infecten per coronavirus resolen la infecció espontàniament, generant anticossos contra la proteïna spike. De totes maneres, amb el VIH passa el contrari. “Un 99% de les persones que s’infecten no controlen el virus espontàniament, i generen uns anticossos que no serveixen per a res”, puntualitza aquesta investigadora.
Un dels principals esculls que presenta el VIH és una gran variabilitat. “En una persona, i un únic dia, genera unes 1.000 mutacions diferents. Pràcticament parlem que cada individu infectat té un virus diferent. Per això
“En una persona, i un únic dia, el VIH genera unes 1.000 mutacions diferents”, assegura una experta
tenir una vacuna global és realment molt complex”, esgrimeix Mothe.
Hi ha més obstacles. El SARSCoV-2, patogen que provoca la covid, ataca les cèl·lules del sistema respiratori, i genera pneumònies, mentre que el VIH infecta les cèl·lules del sistema immunitari, i va debilitant el malalt. “El problema del VIH són els reservoris virals que forma a l’organisme, que estan latents”, apunta Ester Gea-Mallorquí, viròloga de la Universitat d’Oxford. “Sabem que es creen de manera molt ràpida després de la infecció, però no sabem com es poden eliminar”.
El 1983 es va aïllar per primera vegada el VIH-1, responsable de la pandèmia mundial. Tres anys després (1986) es va fer el mateix amb el VIH-2, un virus que també progressa cap a la malaltia de la sida, però de manera molt més lenta, i que és endèmic, malgrat que comparteix estructura genètica i cicle viral amb el VIH-1. Mentre que en el VIH-1 només un 1% aproximadament dels afectats són capaços de controlar el virus per ells mateixos, en el VIH-2 aquest percentatge puja fins a un 37%. És per això que “estudiar el VIH-2 pot ser de gran interès per entendre els mecanismes de control i veure si es poden aplicar al VIH-1”, explica Gea-Mallorquí.
Fins que no arribi una vacuna, els retrovirals són la millor eina. Gràcies a ells, una persona diagnosticada pot tenir una esperança de vida semblant a la d’un individu sa. “Prevenen la infecció, i la persona tractada, a més a més, no transmet el virus, cosa que ajuda a posar fi a l’estigma social”, subratlla Mothe. ●
Investigadors de les universitats de Saragossa, Complutense de Madrid (UCM) i País Basc han detectat per primera vegada la presència de fibres microplàstiques a l’atmosfera de l’Antàrtida. Els contaminants han estat atrapats als filtres d’aire d’un captador ubicat a l’illa Decepció (península de l’Antàrtida), un dels enclavaments més nets i purs del nostre planeta i on hi ha la base antàrtica espanyola Gabriel de Castella.
La troballa de microplàstics (partícules de menys de 5 micres) ha sorprès els investigadors. “No esperàvem trobar microplàstics, però han aparegut”, explica a La Vanguardia Jorge Cáceres, investigador del departament de Química Analítica de l’UCM.
“Els microplàstics que hem detectat són fibres que pesen molt poc; i són transportades a través de les capes altes de l’atmosfera fins que van caient; però el seu origen poden ser llocs molt remots”, afegeix Cáceres.
El material trobat és un poliestirè, i, segons aquest investigador, podrien procedir de determinades fibres emprades en els teixits de la roba, en què se solen fer servir aquests materials. “El més probable és que aquests microplàstics hagin recorregut llargues distàncies”, afegeix Cáceres. Per a aquest investigador no és possible saber-ne més concretament l’origen, tot i que veu improbable que procedeixi de fonts locals.
Anteriorment s’havia detectat la presència de microplàstics en excrements de pingüí. Això demostraria, entre altres qüestions, “l’escàs nivell del reciclatge del plàstic, que es disgrega en micropartícules que contaminen les aigües i l’aire i per tant, l’alimentació de la fauna antàrtica”, apunta Jesús Anzano, catedràtic de Química Analítica de la Universitat de Saragossa. A més, els investigadors han detectat la presència de fertilitzants de nitrogen, fósfor i potassi. Aquesta circumstància no és ni positiva ni negativa, però, si se suma al fet que l’Antàrtida ha patit un procés d’escalfament, “ens trobem que s’està generant un caldo de cultiu ideal perquè, si hi arriben llavors de plantes i germinen, es puguin fertilitzar”, afegeix Cáceres. Els investigadors que treballen a l’Antàrtida s’han de sotmetre a fortes mesures de seguretat per evitar el transport involuntari de llavors (per exemple, a les botes). El temor és que hi hagi “invasions” que modifiquin els ecosistemes de l’Antàrtida amb plantes que sorgeixen en sòls desglaçats a l’estiu o al costat de la neu.
La investigació posa de manifest també que alguns contaminants aconsegueixen arribar a l’atmosfera antàrtica procedents de zones pròximes o del creixent nombre de creuers turístics i de l’intens trànsit marítim al cap d’Hornos.
Tot això demostra “la gravetat i l’abast de la contaminació ambiental a què estem assistint”, apunta Anzano.
La contaminació atmosfèrica causada per partícules antropogèniques (com els microplàstics, el carbó negre o els fertilitzants) pot causar greus problemes ambientals per als ecosistemes i el clima antàrtics, alerta Cáceres. “Per això, la caracterització reeixida i el seguiment regular de les partícules individuals són crucials per a una comprensió millor dels seus potencials impactes ambientals a la regió antàrtica”, conclou Cáceres. ●
Els investigadors també troben fertilitzants que podrien afavorir la presència de plantes