La Vanguardia (Català-1ª edició)
Molins i Peña Boeuf van acabar la Diagonal
Era el matí del 27 d’octubre del 1946. Es disputava a l’estrenat circuit el vuitè gran premi Peña Rhin. Va guanyar el pilot italià Pelassa. En el moment de lliurar-li un simbòlic ram de flors, a la tribuna d’autoritats s’hi distingeixen dues persones que havien estat els responsables que aquesta competició es dugués a terme en un circuit tan formidable, i no pas al de Montjuïc.
Que hi hagués Joaquim Molins era obligatori, ja que era el president de la Peña Rhin, prestigiosa organitzadora de la cursa.
Sorprèn veure-hi la inesperada presència d’un personatge rellevant de la política franquista. Fins feia un any havia estat un ministre molt poderós i influent, però ja no ocupava cap càrrec: Alfonso Peña Boeuf. Per què hi era? I per què era entre les autoritats?
Val la pena explicar aquest episodi rellevant de la història moderna de Barcelona.
Va ser Molins qui havia anat a buscar Peña Boeuf. El 1938 aquest havia estat nomenat ministre d’Obres Públiques en el primer gabinet de Franco, càrrec fonamental que va exercir fins al 1945, després d’haver estat confirmat ni més ni menys que en cinc crisis de govern. Era monàrquic, però
La construcció d’uns quants metres completava així un gran circuit per a bòlids
va ser escollit per tècnic: enginyer de camins i llicenciat en Ciències Exactes. Se li va confiar la missió ingent de reconstruir Espanya, devastada per la guerra.
En aquell context era raonable que un Molins propietari d’una empresa destacada en la fabricació de ciment considerés inexcusable establir una fructífera relació propera, i s’admirava que Molins es distingís per la seva capacitat tant de relació social com de seducció personal.
El 1941 ja s’havia establert el contacte entre tots dos, ja que el ministre, en una visita a Barcelona, es va desplaçar fins a Sant Vicenç dels Horts per visitar la cimentera de l’empresa Molins.
Molins, en qualitat de president històric de Peña Rhin, li va explicar cap al 1943 que només n’hi hauria prou amb construir uns centenars de metres de la costa final de la inacabada Diagonal, que acabava poc després del Palau Reial, per disposar així d’un gran circuit per a bòlids de gran categoria internacional. “D’acord”, va respondre el ministre, i llavors Molins el va sorprendre amb aquesta rèplica: “Bé, però l’ha de pagar el ministeri, atès que ja és carretera, no pas carrer”. I així va ser. ●