Tenir o no tenir l’Oriol

En un dels dinars setmanals a casa la mare, on pares, germans i nets mantenim quatre o cinc converses simultànies, l’Oriol va deixar anar un dels seus exabruptes d’àmbit familiar més solemnes:

“Només hi ha una cosa pitjor que tenir fills [pausa dramàtica]… i és no tenir-ne”.

Un comentari suïcida si es té en compte el caràcter exaltat de tots els membres de la família, però que conté els ingredients terapèutics d’una sinceritat exagerada i volgudament provocadora.

D’entrada es tractava d’un raonament amb l’estructura típica del seu comportament dialèctic: un retret i un elogi, o millor encara, un retret elogiós, que deixa en suspensió el signe de l’aforisme.

No es cap novetat que “cagar dubtes” o “tastar olletes” formen una part reconeguda del tarannà obert i polifacètic de l’Oriol. Aquesta aptitud i aquesta curiositat li han permès navegar amb una certa impunitat i solvència per terrenys que no són estrictament els seus: la política, l’edició, l’art, la crítica, la pedagogia... i també la família. Així, l’afirmació que, com aquell qui res, va deixar planant sobre el pollastre al curri de la mare presenta la qüestió familiar d’una manera sorprenent, perquè no sembla reconèixer el seu paper conscient de pare de cinc fills.

Però anem a pams. Com tants altres pares de la seva generació, l’Oriol no ha sabut mai gaire què havia de fer amb els nens. Mai ningú l’ha vist jugar ni cinc minuts amb cap net, ni cap dels fills recorda haver estat una estona amb ell construint un castell de sorra, ni fent un dibuix, ni llegint un conte, ni anant al parc... I no és que no hi fos, o que se’n desentengués; simplement és que aquesta dimensió de la paternitat mai li va interessar gaire o mai va pensar que li corresponia atendre-la. Al que a l’Oriol veritablement l’entusiasmava no eren els fills, ni les seves genèriques vicissituds, sinó la captivadora energia de la família. L’animava el batibull continu d’una casa en permanent ebullició i plena de vida. Una nombrosa família on avis, pares, fills, nets, amants, amics i fills sobrevinguts determinen amb els seus conflictes i contradiccions el germen simbòlic de la civilització i, per què no, de la construcció nacional.

I és que com a bon noucentista que era, a l’Oriol li interessava més enfortir i consolidar les institucions de la societat i del país que no pas atendre els seus membres. Allà on va ser ho va demostrar amb compromís i solvència. Per a ell va ser més important la universitat que els estudiants, l’editorial que els llibres, el museu que les obres d’art, l’arquitectura que els edificis, l’Ateneu que els ateneistes, i, com no, també va ser molt més important per a ell la família, o les famílies, que va saber sàviament conjugar, que no pas els fills.

En qualsevol cas, la provocadora afirmació del dinar necessitava una rèplica raonada i exagerada, però sobretot immediata (a casa, perdre un segon de temps és perdre el torn i el fil de la conversa). La primera resposta possible podia haver estat la de simetritzar la frase canviant fills per pare, i així tornar la pilota al seu camp

“Només hi ha una cosa pitjor que tenir pare... i és no tenir-ne”.

Però el significat perdia sentit de l’humor (fonamental per enfrontar-te a l’Oriol dialècticament) i es convertia en una espècie de màxima dramàtica, centrada en una figura autoritària i genèrica d’un pare que ell mai havia estat. La seva autoritat, per molt pare que fos, derivava fonamentalment de la seva condició de ser un pilar específic de l’estructura familiar i de les diverses estructures institucionals que recreava i representava. Així, la segona possibilitat de rèplica al seu aforisme era personalitzant-lo i canviar fills pel seu nom:

“Només hi ha una cosa pitjor que tenir l’Oriol Bohigas... i és no tenir-lo”.

D’aquesta manera, la provocació familiar ressonava en altres àmbits on segurament podríem trobar nous adeptes. Molta gent que l’ha conegut, gaudit i patit, pensa que, a més a més de tastaolletes i cagadubtes, l’Oriol era un veritable torracollons, que no s’ha estat mai de dir sempre la seva, al marge d’afinitats i conseqüències. Molts d’ells sovint recorden allò de “contra Bohigas vivíem millor”, que, tot i haver suportat estoicament les seves andanades, reconeixen el paper fonamental que ha representat en l’esdevenir cultural de la ciutat.

Tenir l’Oriol Bohigas de director de l’Escola d’Arquitectura, de gerent d’Urbanisme, de regidor de Cultura, de president d’Edicions 62, de l’Ateneu o de la Fundació Miró... i tenir-lo com a pare, ha estat inevitable. No tenir-lo, en canvi, suposaria recrear una ficció com la de la pel·lícula lacrimògena Que bonic que és viure, per imaginar què hauria estat de nosaltres sense ell: els fills, per raons òbvies, no seríem en aquest món. Però, i la ciutat? En quina Barcelona viuríem avui si l’Oriol no hagués existit?

Les respostes imaginàries poden ser moltes, però tendeixo a pensar que cada dia que passa l’Oriol capitalitzarà moltes més coses de les que va fer. Un reconeixement merescut, que farà l’home més homenot, però que caldrà matisar, i significar les moltes altres magnífiques persones que han estat al seu costat i que han permès executar el marc referencial que l’Oriol proposava. Començant pels seus socis de l’estudi d’arquitectura MBM (el Josep, el David, el Francesc i l’Oriol), que li van cedir l’espai per explorar el seu enorme talent i curiositat, i acabant per les dues meravelloses dones de la seva vida (la Isabel i la Beth), que li han permès construir una vida familiar plena i gaudir-ne, acompanyat de tots els que l’estimen i que a partir d’ara ratifiquen que no hi ha res pitjor que perdre l’Oriol Bohigas. ●