Barcelona no seria la que és

Quan a començaments dels anys vuitanta, per encàrrec de l’alcalde Narcís Serra, Oriol Bohigas es va fer càrrec de l’urbanisme municipal –jo vaig tenir l’honor d’entrar amb ell, com a Director de Projectes Urbans– hi va haver un canvi total de paradigma. Mentre que gairebé totes les grans ciutats espanyoles s’afanyaven a substituir els seus Plans Generals d’Ordenació Urbana, perquè els consideraven fruit del franquisme antidemocràtic, aquí a Barcelona el nou equip d’Urbanisme dirigit per l’Oriol proclamava que aquesta acció ni era la més urgent ni la més eficaç (avui, curiosament, encara segueix vigent el mateix Pla General).

El més important, segons Oriol Bohigas, era transformar profundament l’estructura de la ciutat i per a això calia començar per transformar “l’espai públic”. “És necessari controlar la ciutat a través del projecte i, per tant, controlar també la realització de l’obra consegüent”, deia l’Oriol el 1981; una declaració vista com una obscenitat disciplinar perquè en aquella època la idea moderna de transformació urbana anava íntimament lligada al Pla i no al Projecte.

La concepció de la transformació de la ciutat a través del projecte urbà va ser una tesi que ja no va decaure a Barcelona. Es va incrementar progressivament la intensitat dels seus projectes urbans, la seva complexitat implicant les infraestructures, i la seva escala, algunes vegades sota la guia del mateix Oriol, tal com va passar a la vila olímpica.

A la vila olímpica, un projecte urbà format per més d’una vintena de projectistes, l’Oriol mostra la gran potencialitat del pla Cerdà per absorbir profitosament contradiccions aparents des d’una perspectiva actual, com illa oberta versus illa tancada, el carrer com a element vertebrador, més enllà del trànsit però amb trànsit, o el pati de mançana com un espai capaç de desplegar una nova urbanitat en el seu sentit més ampli.

Tot allò que la cultura urbana moderna li deu a l’Oriol no té preu. L’urbanisme transformacional de Barcelona, batejat internacionalment com a “model Barcelona”, es va assentar en totes les geografies i ha continuat, excepte a Barcelona, sent objecte de constants reflexions, socioeconòmiques i urbanístiques per assegurar la seva fiabilitat en un context global sempre canviant.

L’arquitecte Bohigas va dedicar encara més esforços a escriure que a dissenyar. Juntament amb la important obra de MBM, els seus textos van tenir gran repercussió més enllà de Catalunya i Espanya. La seva simbiosi entre la complexitat del seu pensament i el seu interès per aprofitar les contradiccions es van veure reflectides per Robert Venturi en el seu Complexitat i Contradicció, una peça clau en la teoria arquitectònica internacional de finals del segle XX; i, mentrestant, amb la seva obra Contra una Arquitectura Adjectivada, l’Oriol diagnosticava molt precoçment i amb precisió la negra aporia urbana que comportaria l’excessiva adjectivació de la ciutat propiciada pels anys de la globalització.

Tot i això, penso que la potencialitat teòrica, crítica i estructuradora d’Oriol Bohigas no ha estat prou aprofitada per les nostres Administracions. La seva enorme capacitat propositiva, i de gestió, sense cap paral·lelisme després de la d’Ildefons Cerdà, no ha quedat reflectida tal com ho van ser les de grans arquitectes de l’inici de la modernitat com ara Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner.

Sense l’obra i les iniciatives de l’Oriol, Barcelona no seria la que és. De la mateixa manera, el territori de Catalunya tampoc no seria igual si Oriol Bohigas hagués estat més consultat. ●

JORDI BEFCER