“Mon nep e mon enfant”

Per a diverses generacions de filòlegs –inclosa la meva– la literatura romànica –la literatura medieval occitana i francesa dels segles XI al XIII– va ser un element importantíssim de la formació universitària. És la típica matèria que salta de tots els plans d’estudis –i això per a què serveix?–: com el llatí i el grec. Però era la base d’una quantitat impressionant de coneixements que, de grans, ens han fet més servei que totes les assignatures útils i entenimentades dels plans europeus. Va ser en una classe de Gabriel Oliver sobre La chanson de Roland, el poema èpic del segle XI, que vaig descobrir la figura de l’avunculus. L’emperador Carlemany era l’avunculus de Rotllà, és a dir, el tiet per part de mare. Entre els dos hi havia un lligam molt intens que es reflecteix en el drama de la Chanson, que culmina amb la mort de Rotllà mentre lluita contra els sarraïns, tot i anar proveït de l’ausberg que Gabriel Oliver, un deixeble mallorquí de Martí de Riquer, molt divertit, deia que era una “samarreta de filferro”. Una de les gràcies de l’Oliver és que dramatitzava subtilment les classes i et feia viure la força brutal de la literatura èpica, amb aquells cops d’espasa que partien la gent pel mig. Jo escrivia uns exàmens molt literaris, per bé que documentats (era un repel·lent), i un cop, davant de l’aula magna de la UB plena a vessar, va proclamar el suspens general menys per a un alumne, que tenia un deu. Va ser el meu gran moment de glòria universitària.

La classe de Gabriel Oliver sobre La chanson de Roland em va impressionar: tenia un avunculus i no ho sabia! Que una institució del temps de Carlemany arribés fins a l’època dels snack bars i del Simca 1200 (que era el cotxe que el meu tiet tenia a la mateixa edat que Carlemany va perdre la batalla de Roncesvalls), em va arribar a l’ànima. Jo també, com Rotllà, tenia un tiet que m’estimava com a un fill però que, en lloc d’enviarme a estossinar infidels, em duia a la platja en cotxe (ni el meu pare ni la meva mare conduïen) i a fer el vermut. M’oferia –ell i la meva tieta, guapa com un sol– una idea del que es pot arribar a ser en aquesta vida: obert, inquiet, viatger i bon vivant, lluny del drama intermitent de les coses de casa. Com que, a diferència de Rotllà, no vaig sucumbir en el desastre de Roncesvalls, i el meu tiet ha tingut una vida llarga i feliç, m’ha vist envellir.

Davant dels primers símptomes de claudicació em va donar el millor consell que un avunculus pot donar a un nebot: “No vulguis fer-te gran”.

Les famílies d’ara són molt variades i suposo que molt poca gent té aquesta oportunitat de tenir un altre pare, vinculat als valors, la protecció i la tendresa de

La chanson de Roland’ em va impressionar: tenia un ‘avunculus’ i no ho sabia!

la mare. Com l’autor anònim de La chanson de Roland fa dir a Carlemany: “Qu’ieu soy tos payres, tos oncles eyssament. E vos, car senher, mon nep e mon enfant” (Doncs soc ton pare i el teu oncle al mateix temps. I vós, estimat senyor, el meu nebot i mon fill.) In memoriam Josep M. Mota.