Em prenen el número

Dilluns, Joan Laporta va pujar a l’avió a París, es va retratar entre Alexia Putellas (Pilota d’Or femení) i Pedri (Trofeu Kopa al menor de 21 anys) i, plantant cara, va dir: –Aquesta és la prova que el Barça continua sent-hi.

I a mi em va explotar el cap, perquè el Barça com a referent del futbol europeu ja no hi és, i qualsevol ho veu igual, començant pel tècnic del Dinamo de Kíev (“Fins i tot el Benfica és més competitiu que el Barça”, havia dit Mircea Lucescu just abans de visitar el Camp Nou).

D’allò que va dir Joan Laporta se’n diu demagògia.

(Demagògia: Estratègia utilitzada per aconseguir el poder polític que consisteix a apel·lar a prejudicis, emocions, pors i esperances del públic per guanyar suport popular, freqüentment mitjançant l’ús de la retòrica i la desinformació.)

(...)

Defensar el present del Barça apel·lant a la Pilota d’Or despulla la Pilota d’Or. Ens demostra que es tracta d’un premi absurd i passat de moda. I definitivament ho certifica el fet que se li hagi concedit a Leo Messi, jugador que poc havia fet pel Barça l’últim curs –en realitat, els últims cursos–, més enllà d’exigir a l’equip que jugui per a ell, i

Defensar el present del Barça apel·lant a la Pilota d’Or ens diu que és una distinció passada de moda

un dels factors desencadenants de la crisi blaugrana actual.

Pensar en Messi com a Pilota d’Or em porta a pensar en el debat Messi-Cristiano Ronaldo, i aquest debat em supera. Ho considero un disbarat. Pertany a èpoques pretèrites, de cap manera al futbol contemporani. De fet, no ho he considerat mai, ni tan sols en aquells temps d’esplendor, quan el debat Messi-Cristiano Ronaldo tenia una raó de ser. És a dir, quan el Barça i el Madrid realment hi eren.

Aquell futbol ja no existeix.

Em refereixo al futbol galàctic.

El PSG galàctic –cementiri d’elefants– és un concepte discutible, igual que el Barça, el Juventus, el Manchester United, la selecció francesa o la portuguesa.

Ara manen el Chelsea, el City, el Bayern, el Liverpool, la selecció italiana, la danesa o la suïssa.

EQUIPS DE FUTBOL, blocs.

De fet, se suposa que sempre ha estat així. Ho deia qualsevol futbolista, fins i tot després de firmar un hat trick:

–L’important és que ens hem quedat amb els tres punts –diuen sempre tots, mai no apagaran el radiocasset–: l’important és l’equip.

I si el futbol és un esport d’equip, què carai hi pinta un premi individual?

(*) Galeries adherides al Gremi de Galeries d’Art de Catalunya.

Ni el campió titular ni l’aspirant surten de la cova, i d’aquesta manera la cèlebre final del Mundial d’escacs avança a Dubai sense ningú que mani.

Cinc partides i cinc empats entre el noruec Magnus Carlsen (31) –campió ininterromput des del 2013– i Ian Nepómniasxi (31 també), el rus que pretén destronar-lo i que, pas a pas, es planteja la possibilitat de portar el xoc fins a les partides ràpides, tie-break en què ell mateix es mou força bé.

Nepómniasxi no va arriscar ahir, ni tan sols amb les peces blanques. Queda clara la seva estratègia: ja ha transcorregut prou temps des de l’inici del duel per començar a comprendre les tàctiques preconcebudes dels dos jugadors. Nepómniasxi s’ha entregat a la contenció abans que res, possiblement