Carlos Acosta,

Ballarí, actua amb la seva companyia a la Factoria Cultural de Terrassa

Tinc 48 anys. Vaig néixer a l’Havana. Feliçment casat, tres filles, una de nou anys que promet com a gimnasta i dues bessones de cinc. La política no m’interessa. Crec en l’ésser humà i en les forces de la natura. El món seria millor i més humà si l’art fos més accessible a tots

Com va ser el primer viatge a l’estranger?

Vaig arribar a Londres sense saber anglès, ni què era un banc o una targeta de crèdit, perquè a Cuba no n’hi havia! Va ser com aterrar en una altra galàxia. Recordo la primera vegada que vaig anar a tallar-me el cabell, el meu cabell arrissat tremend. I no sabia ni com es deia en anglès barberia, ni si em voldrien atendre.

Qui el va ajudar?

Una recepcionista de l’English National Ballet que era mulata. Em va enviar a un barri de mestissos, a Brixton, a una d’aquelles perruqueries on fins i tot et podien tallar el cabell amb forma de signe de dòlar. Em van fer una tallada de cabells estrafolària i... jo havia de ballar el Trencanous!

Va pensar a agafar l’avió de tornada?

El costat bo és que tenia divuit anys i en aquesta edat ets com una esponja. Estàs exposat, però estàs aprenent. I com que jo venia d’aquella experiència de sobreviure, va ser una altra manera de tornar a posar en pràctica el meu instint de supervivència.

Ha patit el racisme?

He estat el primer Romeu negre del Royal Ballet britànic, el primer príncep negre d’El

llac dels cignes a l’American Ballet Theatre... Però de racisme n’he patit poc realment. El racisme hi és i existirà sempre. Ara n’hi ha menys que quan jo vaig arribar a Anglaterra. Llavors, en una companyia de vuitanta ballarins només hi havia dos negres. Però ara la diversitat és un tema calent per a qualsevol director de companyia.

Per què es va fer escriptor?

Va ser l’època en què me’n vaig anar de Houston per anar al Royal Ballet a Londres. La companyia estava en transformació i jo em trobava molt deprimit. No havia escrit mai ni havia llegit res de res. Vaig escriure quatre gargots i els vaig ensenyar a un amic escriptor, que em va desanimar i em va dir que em concentrés en la dansa.

Però per què no es va conformar?

Vaig decidir fer-ho a la meva manera. Em vaig posar a llegir-ho tot i em va inspirar El guardià entre el sègol, de Salinger. Abans d’escriure, cal llegir moltíssim.

El premi que més l’ha emocionat?

Tots, però encara recordo el primer que vaig guanyar ballant break dance amb nou anys: la falç i el martell amb la cara de Lenin. I encara el conservo.

La nostra societat valora l’art?

No. L’educació està encaminada a considerar intel·ligent el que memoritza coneixements acadèmics, però i la capacitat de coordinar el cos per interpretar una música? Ningú no parla de la intel·ligència artística que es requereix per pintar, tocar música o ballar.