La Vanguardia (Català-1ª edició)
Boris Johnson es comporta com un autòcrata
El Govern britànic utilitza la migració com a arma política contra els adversaris interiors i exteriors, igual que fan les autocràcies. Prepara fins i tot una llei per retirar la nacionalitat a ciutadans de ‘segona classe’.
Les autocràcies utilitzen les persones més vulnerables, els dissidents, les minories ètniques i sexuals, per exemple, com a armes contra els seus enemics interiors i exteriors. A unes les empresonen i a d’altres les expulsen. Cuba, Veneçuela, Birmània, Síria, el Marroc i Bielorússia en són exemples molt clars. Pressionen els seus veïns abusant dels dissidents, migrants, refugiats i exiliats que busquen una vida millor en un altre lloc.
Moltes democràcies liberals, assetjades per l’extrema dreta, per la retòrica xenòfoba que allibera cabals de vots, estan fent el mateix. I no em refereixo només a frenar els fluxos migratoris amb barreres cada vegada més inexpugnables, sinó a ampliar els poders de l’Estat per desposseir una persona de la seva nacionalitat i fer-ho sense ni tan sols avisar-la. El Regne Unit, governat per un primer ministre infantil i impredictible, lidera aquesta deriva antidemocràtica a Europa occidental.
Boris Johnson està perdent el control de la seva economia i de les seves fronteres. Al contrari del que se suposava que aconseguiria amb el Brexit. No pensa assumir el protocol sobre Irlanda, peça fonamental de l’acord de sortida. El va firmar sense intenció d’aplicar-lo. Les negociacions amb la UE sobre els productes subjectes a inspecció duanera són un laberint cada vegada més kafkià. La tensió amb França, segons una veterana diplomàtica britànica, no havia estat tan alta des de la batalla de Waterloo. La pugna de 150 vaixells francesos per obtenir una llicència de pesca en aigües britàniques és ara un conflicte fora d’escala, un problema tècnic que amenaça el conjunt de la relació bilateral perquè la demagògia política l’ha col·locat en l’espai impossible de les emocions patriòtiques. Aquests pesquers s’han trobat allà els submarins que França ja no vendrà a Austràlia perquè l’almirall de l’armada britànica, ascendit ara a cap de l’Estat Major, va recomanar als australians que, al seu lloc, compressin submarins nuclears dels Estats Units.
El pitjor de tot, la conseqüència més greu d’aquesta pugna, així com de la creixent intolerància del Regne Unit, és que hi ha migrants que s’ofeguen creuant el canal de la Mànega.
Vint-i-set van morir el 24 de novembre passat, la tragèdia més gran al canal des del 1987, quan l’enfonsament d’un ferri va causar 193 morts.
La temperatura de l’aigua en aquesta època de l’any és de vuit graus. El normal és perdre la consciència abans d’una hora i ofegar-se just després. Un dels dos supervivents del bot de goma que es va enfonsar fa dues setmanes poc després de salpar d’una platja a Calais, denuncia que, mentre buidaven aigua, diversos pesquers britànics van navegar al seu voltant proferint insults racistes.
Fa dos anys, menys de mil persones van creuar els 33 quilòmetres que separen Calais de Dover. El 2020 van ser 8.417. Aquest any són ja més de 25.000 i, almenys, mig centenar s’han ofegat en la travessia.
Les que arriben a Dover tenen moltes opcions de quedar-se al Regne Unit. Aproximadament, el 90 % fuig de països en guerra, com l’Afganistan, el Iemen, l’Iraq i Síria, o venen des d’estats fallits a l’Àfrica.
Com que la majoria d’aquestes persones són homes que viatgen sols, la ministra britànica de l’Interior diu que són “migrants econòmics”, però no és cert. El 98 % demana asil polític tot just arribar a Dover i el 60% l’obté en primera instància. Molts més ho aconsegueixen en apel·lació.
La ministra menteix mentre prepara una llei d’immigració que permetrà al Govern retirar la ciutadania a una persona que, encara sent britànica, tingui dues nacionalitats. Per evitar els recursos, aquesta mesura podrà prendre’s sense avisar. Els musulmans nascuts en altres països quedaran molt exposats. Seran ciutadans de segona classe.
El projecte de llei és discriminatori i viola els tractats internacionals que el Regne Unit ha firmat sobre migracions i dret d’asil. El Govern de Boris Johnson assegura que “la ciutadania és un privilegi, no un dret”, quan la veritat és que és un dret recollit a la carta dels Drets Humans de l’ONU.
La tensió amb França no era tan alta des de Waterloo, segons una diplomàtica britànica
L’Executiu britànic afirma que “la ciutadania és un privilegi, no un dret”
Tot aquest drama es podria evitar si el Govern britànic recuperés l’autodisciplina. Al Regne Unit hi falta mà d’obra poc qualificada. El Brexit ha expulsat 200.000 treballadors de la UE. Als nous migrants no els costa de trobar feina. Ni tan sols necessiten un carnet d’identitat. L’efecte crida, per tant, persistirà i el Regne Unit, que té menys refugiats per càpita que Eslovènia, pot acollir-los.
Atès que la majoria dels que aspiren a travessar el canal de la Mànega obtindran l’estatut d’asilat, els tràmits podrien fer-se a Calais i no a Dover. Els passatgers dels ferris que van al Regne Unit, per exemple, passen el control fronterer a Calais.
Boris Johnson, tot i això, proposa més patrulles de vigilància. Prefereix una resposta policial a una administrativa perquè així queda millor a les xarxes socials a les quals és tan aficionat.
Gairebé tot en Johnson és teatre. Macron diu que és un pallasso i el seu govern, un circ. La crisi migratòria li va tan bé com la pugna amb França i la Unió Europea.
La tensió i la manipulació ajuden sempre a l’autòcrata. Sorprèn que també ajudin un primer ministre del Regne Unit.