Una periodista guerrera, a la trinxera de Cs

t’ha lligat amb moltes coses, no sap fer res sol –diu fent broma–. Després de la relació em sorprenia el temps que tenia per a mi. En Fernando dona molta feina!”, riu.

Va passar la infantesa itinerant, entre Girona, Barcelona, Granada, Mataró i Sabadell, fins als 24 anys, per tornar a Barcelona. Fer amics era complicat. “Vaig ser introvertida, però amb capacitat d’adaptació”, diu. Va estudiar en col·legis de monges i en un institut. I es va llicenciar en Periodisme a la UAB, sense trepitjar gairebé el campus, ja que treballava.

El Diari de Sabadell va ser el seu baptisme de foc i després va anar a l’Avui. El seu àmbit era la informació política, bàsicament del Govern i de CiU. Amb l’arribada d’Aznar a la Moncloa pel pacte del Majestic, el diari la va enviar a Madrid. “Del govern em preguntaven ‘què creus que farà Pujol’?, diu. Va coincidir amb Miguel Ángel Rodríguez, que era portaveu. “Anava de cara, te’n podies refiar”, l’elogia. És recordada la seva imatge fent un petó de comiat a la sala de premsa del Consell de Ministres. Però el 2003 el tripartit va arribar a la Generalitat i el 2004 va guanyar Zapatero, i va canviar el panorama. “Vaig pensar que a

Madrid podria posar distància, però el món catalanista que havia conegut i en què em sentia còmoda es va començar a posar molt aspre”, comenta.

Un any després, a la seva parella li van oferir una feina a Nova York i va veure l’opció de “sortir d’allà”. Se’n va anar, va néixer la seva filla i va fitxar com a corresponsal de l’ABC. Van ser els millors anys com a periodista, i explica que es va poder dedicar per fi a la cultura, entrevistar Woody Allen o Frank Serpico, el policia que va inspirar la pel·lícula de Sydney Lumet.

Però l’experiència americana es va acabar el 2011 i la família es va instal·lar a Madrid. A Catalunya, el procés estava en marxa. Grau va continuar en el periodisme com a autònoma, anava a tertúlies, feia entrevistes, escrivia articles. Es guanyava bé la vida. Molt crítica amb l’independentisme, aquells anys va completar la metamorfosi fins a definir-se com a “espanyola sense complexos” i acabar a Cs.

Tria fer-se la foto en un refugi de gats, a Barcelona. El centre municipal, a la carretera de l’Arrabassada, té una gatera amb uns llogaters que no col·laboren. Els gats són fugissers, però hi ha una cria nova i l’agafa amb una manta. “És igual que la meva, en petit. Crec que l’adoptaré...”, xiuxiueja. ●

“Sempre he estat una criatura solitària, però estic generant vincles càlids; Cs són la meva colla”, assegura