Zemmour i la llegenda negra

Jo no em sento orgullosa de ser espanyola. Tampoc el contrari. Vaig conèixer una època en què quan viatjaves per Europa, et miraven per sobre de l’espatlla, com a una pobra beneita que suportava una dictadura. Després va passar el contrari: percebies al teu voltant una aura d’admiració. Per la transició, pels Jocs Olímpics, per la movida... Estudiant història, t’assabentaves que segles enrere Espanya va descobrir Amèrica, va fundar un imperi, l’imperi es va enfonsar, i per Europa va córrer una llegenda negra que ens pintava com un país d’inquisidors fanàtics i gitanes ardents. Tot això no ens feia ni fred ni calor. El passat, a qui li importa?

Doncs sembla que a molta gent, i sembla que cada vegada més. Mireu, per exemple, el vídeo en què Éric Zemmour acaba d’anunciar que es presentarà a les eleccions. Jo l’he vist i m’ha deixat glaçada: to apocalíptic, aire tenebrós, imatges de baralles al carrer, cues, aldarulls, crema de contenidors... i com a missatge de fons: ens han canviat el país. Aquesta no és la “douce France, cher pays de mon enfance” que cantava Charles Trenet, la pàtria que va donar fruits tan brillants com (enumera Zemmour) Joana d’Arc, Lluís XIV, Napoleó, Molière, Voltaire, Pasteur, Barbara, el Concorde... I no ho és perquè està en marxa “el gran reemplaçament”, diu, que ens “desposseirà” del que és nostre. El seu discurs és un exemple més de quimeres que per desgràcia coneixem bé: allà lluny, el “Fem que Amèrica torni a ser gran” de Trump, i aquí al costat, la idea del Paradís que vam perdre amb la Caiguda del 1714 i com els pèrfids “colons” ens estan desposseint d’un país del qual hauríem de ser els únics amos.

Vist això, jo, que tant he envejat als francesos el seu orgull de país, al final penso que això de la llegenda negra no està tan malament. Perquè creure que som o hem estat l’hòstia ens permet pensar, així que les coses van mal dades, que si hem deixat de ser-ho és per culpa dels altres, i que n’hi ha prou que marxin (o els fem fora) perquè recobrem la nostra antiga esplendor. Les conseqüències d’aquesta idea es diuen, per exemple, Zemmour. I entre Zemmour i la llegenda negra, em quedo amb la llegenda negra. ●