Hegemonia fatxa

Serrat anuncia que plega i no veig ningú a la banda escalfant per substituir-lo. En canvi imagino regidors ansiosos de votar en contra de nomenar-lo fill predilecte de la seva ciutat, que és el que es porta ara, perquè en aquest país ens hem oblidat que hi ha artistes que haurien de ser de tothom. Decisions que abans avergonyirien qualsevol avui s’exhibeixen com una victòria, com una conquesta de l’hegemonia, de la desitjada supremacia. Idees que fins no fa gaire s’amagaven per retrògrades avui es mostren amb orgull.

Que uns líders sud-americans (incloent-hi el papa Francesc) demanen perdó pels excessos comesos en la conquesta d’Amèrica, doncs ràpidament surten a escena altres líders conservadors responent amb fanfarroneria. “Perdó? De què hem de demanar perdó? Si allò no va ser un genocidi, va ser una evangelització”. Arguments que fa només uns anys ens haguessin sonat a ranci, ara molen molt per a una part no tan petita de la població.

Que els científics tornen a advertir dels riscos de l’escalfament global i que ens podem carregar el planeta, doncs es posa en dubte la ciència amb arguments de pes com ara “mira quin fred que està fent aquesta tardor”.

Que cal regular el consum de sucres entre els més joves pels problemes de salut que ocasionen, doncs res, ens fem fotos i les pengem a les xarxes socials menjant dònuts, donetes, filipinos o phoskitos. Com més sucre i més merda portin, millor. “Qui em diu a mi les copes de vi que he de beure?”. Ho recorden? Doncs potser amb ell va començar tot, pioner d’aquella actitud fanfarrona avui tan trendy.

Ara qualsevol tipus de mesura que considerin que posa en perill alguna de les nostres tradicions (matar toros, consumir carn per sobre de les nostres possibilitats, atipar-nos de dolços com un lladre, tirar floretes a una dona) serà titllada de mesura pròpia de la “dictadura progre”. Tant és que la mesura estigui carregada de sentit comú i advoqui per una societat més civilitzada. Mori la intel·ligència.

Que augmenten les agressions sexuals en grup a dones per part de depredadors, bé, també caldria preguntar-se per què anaven soles a aquelles hores de la matinada, i ves a saber com anaven vestides i si en realitat tot el que va passar va ser consentit, que ja sabem com les gasten les feminazis i la seva dictadura feminista, encara que la víctima acabés mig morta a l’hospital.

Que el líder de l’oposició va a una missa en record del dictador, doncs mira, tampoc no és tan greu. Si, total, no s’ha manifestat mai amb massa contundència contra el que van suposar aquells quaranta anys de dictadura. És que us escandalitzeu per qualsevol ximpleria.

A força de repetir-ho, fins i tot en seu parlamentària, l’argumentari es va assentant i va guanyant adeptes. Líders de la dreta fan tot el possible per normalitzar el terme fatxa. L’alcalde de Madrid deixa anar amb to jocós: “És que serem feixis

La dreta es va apropiant de paraules que no haurien de ser de ningú, com ‘llibertat’

tes, però sabem governar”. I l’ovacionen. O Cayetana Álvarez de Toledo, de gira presentant el seu llibre, afirma: “Si avui no et diuen fatxa, és que no ets ningú”. I així van banalitzant el terme, que ben aviat serà acceptat com una cosa guai. I alhora es van apropiant de paraules que no haurien de pertànyer a ningú, com llibertat.

I en el súmmum del grotesc s’apropien de Julio Anguita. I ni s’immuten. A aquest pas, acabaran apropiant-se també de Serrat, i per extensió d’Antonio Machado i Miguel Hernández, als quals els van fer la vida impossible. I als seus mítings sonarà “Para la liberdad, sangro, lucho, pervivo, para la libertad”. I a ningú no li caurà la cara de vergonya. ●

MARTÍN TOGNOLA