Qui és ‘plus bête’?

Al seu pròleg a La Segunda República Española (1967), de Jean Becaraud, el professor José Luis López Aranguren va definir la dreta espanyola com la plus bête dreta del món; José María García Escudero hi va assentir al seu dia –ho explica al seu llibre Vista a la derecha (1988)–, a condició que se li permetés completar aquell judici amb un altre sobre la plus bête esquerra del món, que al seu parer és l’espanyola, “perquè el radicalisme, l’exageració i la manca de les virtuts més importants de la convivència política han estat xacra de tots els espanyols, de dretes i d’esquerres”.

He recordat aquest passatge al llegir un article del professor Innerarity a La Vanguardia (“La radicalització dels conservadors”) en què afirma que l’autèntica i actual crisi política no és la de la socialdemocràcia sinó la dels conservadors, “fuetejats per l’extrema dreta”, que concreta en tres trets: 1) “Voluntat de ruptura (...), de revocar –no modificar o reformar– els acords anteriorment assolits”. 2) “Una estratègia de polarització, (de) negar la legitimitat de l’esquerra per governar”, i “l’ús del poder judicial en les diverses guerres jurídiques”. 3) “La voluntat de ruptura de les regles comunes (...); una declaració de guerra contra el políticament correcte (per) fer impossible la configuració d’un espai d’entesa”.

El vaig llegir amb l’atenció deguda al seu autor, catedràtic de Filosofia Política a la Universitat del País Basc i autor d’una obra extensa i reconeguda, però no va vaig poder evitar de sorprendre’m per un fet: si substituïa al text de l’article la paraula dreta per la paraula esquerra, l’article em continuava semblant intel·ligible i encertat en el diagnòstic. Per això no em va estranyar que dies després es publiqués, també a La Vanguardia, un article de Lorenzo Bernaldo de Quirós titulat “La radicalització de l’esquerra”, en què afirma que els tres trets citats, que segons Innerarity demostren la radicalització dels conservadors, “un observador objectiu podria atribuir(los), potser amb més exactitud, a l’evolució de bona part de l’esquerra occidental i, en especial, a l’existent a les Espanyes, els plantejaments de la qual són a anys llum dels professats per la socialdemocràcia convencional o per la tercera via”.

Si ressalto aquesta diferència de criteri és perquè incideix en un tema que fa temps que m’interessa: per quina raó el Partit Socialista pot coalitzar-se amb un partit populista d’extrema esquerra com és Podem,

No s’atorga un tracte simètric a l’extrema dreta i a l’extrema esquerra

mentre que el Partit Popular no podria coalitza-se amb un partit populista d’extrema dreta com és Vox. S’objectarà que Vox és feixista, i respondré que els vots de Vox –encara que siguin feixistes– valen el mateix que els de Podem –encara que siguin anarcoides–. I repetiré un altre cop el que he reiterat fins a la nàusea: que el Govern actual és sens dubte un govern legítim, però que entenc que no és un govern convenient per als interessos generals; una afirmació a la qual tot seguit afegeixo que un govern de coalició entre el Partit Popular i Vox seria igualment legítim, però també inconvenient i per idèntica raó. No és estrany, doncs, que sempre conclogui que, en l’actual situació critica de la política espanyola, només un pacte entre populars i socialistes sobre els grans temes d’Estat pot treure Espanya del marasme actual.

L’expressió geomètrica de la justícia –si és que es pot dibuixar– seria la simetria: tractar igual els que són iguals. Per això considero que, especialment des de determinats àmbits, no s’atorga un tracte simètric a l’extrema dreta i a l’extrema esquerra. Es denuncien amb raó i amb duresa les barrabassades de l’extrema dreta, però es contemplen amb indulgència, o es passen per alt, els excessos equiparables de l’extrema esquerra. Per què? Potser perquè molts consideren que a l’extrema esquerra la redimeix permanentment de tots els seus excessos l’objectiu que sempre se li atribueix, amb més o menys raó, de lluitar per la justícia social i per l’ampliació de drets i llibertats; és a dir, posant en pràctica sense complexos la regla segons la qual el fi justifica els mitjans. ●