Visca Serrat i la Constitució!

Alguna cosa em diu que Joan Manuel Serrat encerta en el fons i en la forma del seu adeu als escenaris. Anarse’n amb dignitat, a peu perquè un ho vol i no perquè el públic t’abandona, desfilar a la manera de Machado, lleuger d’equipatge. No m’estranya: Serrat està emparentat amb la Constitució, monument a la convivència que alguns han atacat aquests anys amb superficialitat inquietant.

Dilluns es compleixen 43 anys de la Constitució, la consagració de la llibertat en un país aficionat a la garrotada goyesca molt abans que existissin les xarxes socials. A diferència del meu cos, 43 anys no són res i continuen sent un motiu de festa perquè és l’herència de tipus com Joan Manuel Serrat, educats en valors propis de l’excel·lència de Harvard però mamats en famílies treballadores, honrades, tolerants i als carrers de certa Barcelona, escola de la vida.

Els huns i els haltres, a la manera

La Constitució i Serrat, dos privilegis que ens van allunyar de la garrotada goyesca

d’Unamuno, van segellar una abraçada llarga i sincera el 1978: reconciliació i llibertat, justícia i tolerància, pluralitat i mirada franca. No més sang vessada en va, ja n’hi ha prou d’enfrontaments estèrils i un lloc sota el sol per a cadascun de nosaltres.

La generació del 78 va edificar una cosa gran en condicions molt complicades fins a fer-nos sentir, per fi, amos del nostre destí col·lectiu. No va ser senzill, però l’energia era gran i constructiva, aquí la tenim: una societat moderna, generosa –líders en donació d’òrgans o en vacunació– i tan democràtica com aquells països envejats durant dècades.

–Jo no vaig votar la Constitució! Només un ignorant pot argumentar això –i molts ho han fet, diputats inclosos– o parlar de “règim” quan és un text impregnat de llibertat, llibertat i llibertat. Hi ha dos països que també van sortir del feixisme amb unes noves constitucions –el Japó i la República Federal Alemanya–, però totes dues les va redactar i impulsar un exèrcit ocupant (els Estats Units), el 1946 i el 1949, respectivament. I no les han impugnat mai...

Nosaltres, com ells, vam esborrar el passat fosc. Ens queda això, motiu d’orgull, com la carrera, les cançons i el saber dir adeu de Joan Manuel Serrat. ●