Alemanya i el món post Merkel

Alemanya ja té un nou Govern. L’era Merkel ha finalitzat i amb ella una determinada manera de veure i entendre Alemanya, Europa i el món. En perspectiva, els seus llargs anys a la cancelleria van tenir per objectiu essencial l’intent de mantenir l’statu quo davant l’emergència de les forces centrífugues que han erosionat els fonaments de l’ordre internacional en les dues primeres dècades del segle XXI: el populisme d’esquerres i de dretes dins de les fronteres de les democràcies liberals i l’auge de les potències autoritàries fora d’elles. Aquesta mateixa filosofia va presidir la política desplegada per Angela Merkel a Alemanya; això és, l’enfortiment del consens sobre el model socioeconòmic alemany, la preservació de l’orientació europeista de la societat alemanya. La seva obra ha estat la pròpia d’una conservadora enfrontada a una marea transformadora que amenaçava de destruir el món d’ahir, però incapaç d’establir les bases del món de demà.

Per això, encara que la coalició socialdemòcrata-liberal-verda desitgés mantenir la política merkeliana en l’esfera europea, la materialització d’aquest designi resultaria problemàtica. D’acord amb una enquesta recent del European Council of Foreign Relations, el 55% dels alemanys pensen que l’actual configuració institucional de la UE no funciona i el 49% manifesten haver perdut la confiança en les autoritats comunitàries a causa de la seva actuació en la pandèmia i, sobretot, per la mediocre gestió de la vacunació. Alhora, fet inèdit, un 33% dels germànics estimen que la crisi del coronavirus mostra que la integració europea ha anat massa lluny. Però aquí no s’acaba la història.

La reconstrucció i la rehabilitació d’Alemanya després de la Segona Guerra Mundial es va veure facilitada i legitimada perquè les elits van considerar bàsic eliminar la por que el geni germànic tornés a sortir de la llàntia a favor de la supremacia continental. D’aquí la seva assumpció de l’atlantisme com a sistema de seguretat i defensa contra l’amenaça soviètica i del projecte europeu com a mecanisme d’integració política i econòmica dels interessos alemanys al Vell Continent. Aquest enfocament va beneficiar sense cap dubte la pàtria de Goethe i la resta d’Europa durant dècades. Tot i això, amb el transcurs del temps, les noves generacions pensen que els pecats dels seus pares i avis s’han pagat amb escreix i, en moltes ocasions, perceben la política europea del seu país com un constant i injustificat autosacrifici.

D’altra banda, la Unió Europea està cada vegada més dividida. En l’àmbit de l’economia, la bretxa entre la perifèria i el centre-nord té serioses probabilitats d’ampliar-se en l’escenari postcovid i les disparitats sobre quina ha de ser l’arquitectura economicofinancera del continent en l’horitzó del curt, del mitjà i del llarg termini –vegeu la hipotètica reforma del pacte d’estabilitat i creixement o l’acció del BCE– tendiran a incrementar-se. Mesures reductores de l’escepticisme al sud d’Europa, per exemple la mutualització del deute, farien que augmentés als països del nord, incloent-hi Alemanya. En paral·lel, les disparitats de naturalesa política entre els estats membres de la Unió Europea, en concret les existents entre, per exemple, els països del grup de Visegrad i la resta, plantegen un problema molt profund i de solució complexa perquè afecten l’essència mateixa dels valors centrals del projecte europeu. En aquest context, el paper de mediacióconciliació exercit per Alemanya els últims anys es presenta molt complicat.

A més, l’eix franco-alemany està severament dislocat i amb escasses opcions de reconstruir-se. D’entrada, en una UE de 27 membres, la seva funcionalitat és decreixent. Resulta tòxica i alimenta l’euroescepticisme a molts països. A més, de facto, ja és una realitat gairebé virtual. La primavera del 2020, França es va aliar amb Espanya i Itàlia per pressionar Alemanya amb vista a l’emissió de coronabons i els alemanys tenen poderosos incentius per formar coalicions amb altres països de la UE, els denominats frugals, amb uns interessos que coincideixen més amb els seus. Això es tradueix en un debilitament gradual del Sant Greal que va suposar la cooperació francogermànica i la debilitat econòmica francesa contribuirà a afeblir-lo encara més.

A la conferència de seguretat celebrada a Munic el 2014, els principals partits polítics alemanys i els experts van expressar la necessitat que Alemanya tingués més protagonisme en l’escena internacional. La nova guerra freda entre els EUA, la Xina i Rússia i la gradual desglobalització plantegen seriosos riscos per a una economia tan oberta a l’exterior i dependent d’ell com l’alemanya. La prosperitat alemanya està en bona mesura fora de perill perquè els EUA garanteixen la seguretat de les rutes marítimes per les quals transcorre el 80% del comerç mundial. Això implicarà sí o sí un alineament més gran d’Alemanya amb els EUA i, per tant, un posicionament més ferm davant Rússia, el seu principal subministrador de gas, i davant la Xina, un mercat cada vegada més rellevant per a les exportacions germàniques, però també un rival amb una aproximació a les relacions econòmiques globals que es guia per consideracions geopolítiques.

En aquest context, el llegat de Merkel als seus successors és estèril en el sentit que s’ha esgotat en si mateix i, per tant, no té continuïtat ni pot inspirar l’acció del nou Govern. Aquesta visió resultarà sorprenent per molts, exagerada per alguns i errònia per d’altres. Tanmateix, té uns fonaments sòlids. Alemanya s’enfronta a una tasca titànica i a un canvi estructural dels paràmetres sobre els quals ha desenvolupat la seva política interna i externa durant els setze anys de lideratge merkelià. A la pràctica, la gestió de la cancellera ha estat la de mantenir amb un extraordinari esforç no exempt d’habilitat i mèrit un equilibri inestable i precari, una situació similar a la construïda per Metternich entre la derrota de Napoleó a Waterloo i la revolució del 1848. ●

Els alemanys perceben avui la política europea del seu país com un constant i injustificat autosacrifici

El llegat de la cancellera és estèril, s’ha esgotat en si mateix i no pot inspirar l’acció del nou Govern

PERICO PASTOR