Maradona: de tothom i de ningú

Diego Armando Maradona és un proveïdor hiperactiu de documentals i llibres. Mentre era jugador, perquè era el millor. Mentre no ho era, per les raons per les quals va deixar de ser-ho. Quan va ser entrenador, perquè cultivava un populisme mediàtic grotesc que apel·lava a pulsions ancestrals relacionades amb el culte a la personalitat. Quan va morir, perquè va morir i ara perquè es commemora un any de la seva mort. Resultat: una sèrie-biopic de deu capítols ( Maradona, sueño bendito, Amazon Prime) i un documental sobre el dia que va morir ( Diego: el último adiós, HBO Max). Comencem pel final: el documental explica la transcendència del dia amb rigor, alternant memòria, sentiment i informació, i planteja el triple dubte de si Maradona va morir de mort natural, per negligència o per homicidi. Qui hagi seguit la vida i l’obra de Maradona sap que és perfectament possible que morís per una suma de les tres coses.

SUDACA. La sèrie, en canvi, fa servir quatre actors per recrear la figura de Maradona amb resultats desiguals. Als barcelonistes, a més a més, no ens poden agradar els capítols centrats en l’etapa de Barcelona perquè retraten una ciutat racista i un Camp Nou llepafils que no es corresponen amb una part objectiva de la realitat. Hi ha, a més a més, l’esforç de Francesc Orella per interpretar Josep Lluís Núñez sense caure en la caricatura. És un repte impossible no pas perquè Núñez fos especialment caricaturesc, sinó per la qualitat i l’arrelament dels humoristes que el van convertir en una broma, de manera que al final no sabem si Orella s’inspira en Núñez o en els seus imitadors.

MARADONAENPAPER. Per completar l’oferta audiovisual maradoniana, també és interessant el llibre Maradona, un mito plebeyo (Ned Ediciones, coordinat pel professor de filosofia Antonio Gómez Villar). És l’acumulació d’assajos breus sobre la mort del mite amb aportacions tan interessants com insòlites, especialment les que, a contracorrent, expliquen la dimensió pública i cultural del jugador des de posicions feministes (i fins i tot ultrafeministes). Contra la reactiva simplificació que va provocar la mort de Maradona, reduint-lo a l’estereotip de masculinitat tòxica, monstruosa, violenta i depravada, la diversitat de testimonis acaba reforçant la idea que, a aquestes altures, el mite és de tothom i no és de ningú. ●