La Vanguardia (Català-1ª edició)
Premi al ‘gamer’ dels refugiats
Diu Lual Mayen que el talent es troba a tot arreu, també en un camp de refugiats. Però l’oportunitat, no. I aquesta és una injustícia que s’ha proposat de corregir. “Al nord d’Uganda, on vivia, els jesuïtes van portar un dia una pila de llibres. Tots els nens del camp de refugiats els vam rebre com un regal”. L’endemà van muntar una escola, i a primera hora del matí tots hi van assistir, amb ganes d’aprendre. Així explica la seva experiència a Reportatges aquest exrefugiat sud-sudanès, multipremiat per la indústria del joc i reconegut per l’ONU per la seva tasca a favor de la pau.
En Lual és un creador de videojocs que surt a les portades de grans diaris i es passeja per les universitats americanes, com Harvard, explicant la seva història. És el creador d’un videojoc d’acció basat en la seva vivència en un camp de refugiats. Quan els jugadors compren elements imprescindibles, com ara aigua, menjar o medicines, aquests diners es converteixen en recursos materials per al camp on va viure fins fa quatre anys.
Quan en Lual parla d’ànsia de saber recorda la punxada que va sentir a l’estómac quan tenia 12 anys i va veure un ordinador. “Què és això, mama?”, va dir apuntant amb el seu dit a una pantalla del registre del centre. Llavors va saber que volia conèixer el llenguatge “extraordinari” amagat a les entranyes d’aquell ordinador.
Els pares d’en Lual van fugir de la guerra civil del Sudan del Sud el 1993, quan va esclatar el conflicte entre els nuer i els dinka (més de 4 milions de desplaçats). En el caos de la fugida, la parella es va separar (i no es va tornar a retrobar fins dos anys després). La mare, Nyantet Daruka, va seguir un penós viatge, sola, amb els seus fills. Pel camí va parir en Lual. Va travessar la frontera i va arribar a una àrea de reassentament segur, però sense aigua ni electricitat, desbordada per la seva capacitat a causa de l’èxode sud-sudanès. Es deia Mungula.
A Mungula els jesuïtes van dir a la matriarca dels Mayen, ja amb 7 fills, que en Lual aprenia molt de pressa. Va trigar tres anys a reunir 300 euros, esgarrapant uns xílings, cosint llençols. Li va comprar un ordinador.
A partir de llavors, segons explica en Lual, la seva obsessió va ser mantenir carregada la bateria. Caminava tres hores per arribar al cibercafè més pròxim. Es va enganxar a Grand Theft Auto (GTA), un videojoc conegut per una acció trepidant. Va aprendre a desenvolupar i dissenyar jocs amb tutorials. En va voler crear un per als seus amics, que es podien connectar per bluetooth. D’aquells de pura adrenalina. Tot i això, va reflexionar sobre el relat. “Els nens de l’assentament havien nascut en la guerra i la seva mentalitat era de guerra”. Tot i això, coneixien el temor dels helicòpters al cel que apuntaven els civils, especialment a ells, massa visibles amb els seus uniformes grocs. Ells havien de tirar les bombes?
Va capgirar la lògica dels jocs d’acció i va dissenyar Salaam (pau, en àrab), en què s’“utilitza
Va pujar a les xarxes el joc que va dissenyar mentre s’estava en un assentament i es va fer viral