La Vanguardia (Català-1ª edició)
El CCCB viatjarà al centre de la ment (i la bogeria)
El psiquiatre Francesc Tosquelles, els enigmes del cervell i les autores del còmic d’avantguarda centren les exposicions del 2022
Sense el reconeixement del valor humà de la bogeria, és l’home mateix que desapareix”, defensava el doctor Francesc Tosquelles (19121994), marxista català que des del seu exili francès, on va fugir després de ser condemnat a mort per Franco, va reinventar la institució psiquiàtrica des del doble convenciment que l’arrel de la malaltia és en la societat (és allà on s’han d’aplicar les cures) i que la cultura és una poderosa eina terapèutica. Una gran exposició al CCCB, Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat, no només servirà per recuperar una figura essencial que havia estat oblidada, sinó també per reflexionar sobre la salut mental (“l’essencial de l’ésser humà és portar a bon terme la seva bogeria”, deia també) i el poder transformador de la imaginació i la creació al llarg d’un any, el 2022, en què s’endinsarà en els enigmes del cervell i oferirà un retrat del malestar i desànim dels millennials a través dels còmics de nou autores d’avantguarda.
Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat és un projecte internacional liderat pel CCCB que actualment es pot veure a Les Abattoirs de Tolosa de Llenguadoc i que després de Barcelona (de l’abril a l’agost) viatjarà al Reina Sofía de Madrid i l’American Folk Art Museum de Nova York. “Després de dos anys de restriccions i tancament de fronteres, un dels nostres afanys principals és reprendre les aliances i la dimensió internacional de tots els nostres programes perquè lluny dels que pregonen la fi de la globalització, el món està més interconnectat que mai, com ha vingut a demostrar la pandèmia”, assenyala la directora del centre, Judit Carrera.
L’exposició de Tosquelles, a qui el cap d’exposicions Jordi Costa defineix sense ànim de ser irreverent com “una hibridació catalana entre el professor Tornassol i Groucho Marx”, tindrà com a comissaris Joana Masó i Carles Guerra, i serà la segona de l’any després de La màscara no menteix mai, mostra que obrirà les portes el 15 de desembre i que explica l’últim segle i mig a través d’un objecte que ha servit com a instrument al servei de perversos exercicis de poder i com a eina en l’activisme polític i les lluites socials. Del Ku Klux Klan a Pussy Riot.
Ja el segon semestre de l’any, de juliol a novembre, agafarà el relleu a les sales d’exposicions Cervell(s), una coproducció amb la Fundación Telefónica i la Wellcome Collection de Londres, que convocarà filòsofs, poetes i artistes per abordar una dialèctica (la materialitat del cervell i l’immaterialisme de la consciència) “que continua sent una incògnita i un repte majúscul per a la comunitat científica”, explica Carrera. “El cervell té una centralitat enorme en la naturalesa humana, és allà on neix el llenguatge, la memòria, la capacitat de crear, la imaginació, la consciència.... I tot i això supera la investigació científica”, afegeix la directora, per a qui la mostra “és una nova oportunitat per parlar de neurocièn
Francesc T squelles, fumant amb una càmera, en un arc nfant l a Sa nt-Alban, el 1944. A l’esquerra, l·lustrac ó d’Ana Galvañ. cia, de computació, d’intel·ligència artificial... Treure els grans temes dels laboratoris i pensar-los críticament des de les humanitats”.
L’última exposició de l’any, Constel·lació gràfica (del desembre al maig) estarà consagrada a nou joves autores de còmic d’avantguarda, majoritàriament nascudes als noranta (Bàrbara Alca, Marta Cartu, María Medem, Nadia Hafid....) que comparteixen un mateix malestar generacional, però també una vitalitat que es tradueix en l’esclat de color i la contundència visual de les seves obres.
El CCCB, que ha incrementat el seu pressupost un 10% fins a arribar als 11,8 milions d’euros, centrarà també la seva mirada a la ciutat, que serà objecte de nous projectes com ara Simfonies de ciutat, i encarregarà a set cineastes que retratin Barcelona i altres ciutats de l’àrea metropolitana; es vincularà amb set instituts de secundària i l’Institut de Salut Global de Barcelona per reflexionar sobre ciutat i salut o reprendrà el premi Europeu de l’Espai Públic Urbà. En l’àmbit de debats, destaquen unes jornades entorn del dissentiment i l’acció col·lectiva en temps de pandèmia en què tindrà un paper central Judith Butler. Finalment, i a través del seu programa de mediació, donarà entrada a noves veus, amb la celebració d’un nou festival coordinat per Kiko Amat, Subsol, un club nocturn que acollirà propostes outsiders, un laboratori també nocturn de noves dramatúrgies o un assaig sonor a càrrec de Maria Arnal i José Luis de Vicente. ●
El centre augmenta un 10% el seu pressupost i reforça els vincles amb una xarxa de centres internacionals
El prefix co- és igualitari i cooperatiu. Per això, parlar de llengües cooficials en relació només amb el català, el gallec i el basc és erroni. A l’espera de la imminent oficialitat de la llengua asturiana, les llengües cooficials a Espanya són quatre: basc, castellà, català i gallec. Al País Valencià, la llengua catalana rep el nom de valencià, que és un autoglotònim, és a dir, el nom de la llengua que fan servir els seus parlants. Si dic que no sé alemany faig servir un heteroglotònim, perquè els seus parlants afirmen que parlen Deutsch. La denominació “castellà” no està consolidada com a autoglotònim perquè alguns dels seus parlants en diuen “espanyol”, però és la que figura al text constitucional. Als tres punts de l’article tres hi ha la santíssima trinitat del misteri lingüístic espanyol. El primer diu que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i desplega el que sembla la definició de llengua oficial: “tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usarla”. El segon es refereix, en genèric, a les llengües que ara el discurs públic adjectiva de “cooficials”: “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. El tercer punt és un solo de violí que parla de riquesa, patrimoni cultural, respecte i protecció de les “diferents modalitats lingüístiques d’Espanya”. Deixem l’audició del “Cant dels ocells” i tornem al segon punt. Hi diu “oficials”, no pas “cooficials”, tot i que els mots “altres” i “també” ja fa sospitar que el grau d’oficialitat és més atenuat.
Aquest desequilibri evident és la base del conflicte lingüístic i políticament alimenta els anhels secessionistes. Tots els ciutadans de les comunitats autònomes on també són oficials aquestes “altres llengües espanyoles” no tenen “el deure de conèixer-les” ni, sovint, “el dret d’usar-les”. Aquesta ferida s’infecta amb el lingüicinisme lingüicida de les forces polítiques que contaminaren el debat amb el victimisme del castellà perseguit. El seu qüestionament de la mal anomenada “immersió lingüística” a l’escola catalana no comporta cap reflexió sobre la nul·la presència de les “altres llengües espanyoles oficials” al sistema educatiu espanyol. Zero per cent. La discussió sobre les quotes de les “altres llengües espanyoles oficials” a les plataformes no comporta cap record sobre l’incompliment progressiu de les quotes lingüístiques que tenien els canals de televisió privats Antena 3 i Tele 5. Tampoc es revisa l’abast territorial de les “desconnexions” de RTVE, que fragmenten sistemàticament l’espai comunicatiu en llengua catalana. Parlar de llengües cooficials sense referir-se a la llengua castellana és reduir el prefix co- a les excepcions en què té usos no igualitaris, com ara el copilot o les comares.
El castellà és cooficial i imposa quotes.
Cap reflexió sobre la nul·la presència de les ‘altres llengües espanyoles oficials’ al sistema educatiu